Després d’anys de projectes frustrats i rumors d’adaptació, finalment Stephen King veu com una de les seves novel·les més colpidores, The Long Walk (publicada el 1979 sota el pseudònim de Richard Bachman), fa el salt al cinema. El director Francis Lawrence, conegut per I Am Legend i per la saga de The Hunger Games, signa una versió que s’estrena aquest 2025, el 21 de novembre a Espanya, i que ja ha despertat un intens debat entre els fans del mestre de l’horror.
La història parteix d’una premissa tan simple com inquietant: cada any, cent adolescents són obligats a participar en una marxa sense final. Han de caminar sense aturar-se, mantenint una velocitat mínima. Qui defalleix, és executat a sang freda per soldats que vigilen el recorregut. Només un en pot sortir viu i obtenir el gran premi: “El que ell vulgui”.
The Long Walk
King va escriure aquesta distopia molt abans de The Hunger Games, però el seu relat manté una vigència sorprenent. La novel·la parlava del totalitarisme, de la banalització de la violència i del paper de l’espectacle com a eina de control social. La pel·lícula de Lawrence trasllada aquestes idees a la pantalla amb un estil cru, combinant acció i tensió psicològica.
El repte principal era traduir la monotonia i la desesperació d’una caminada interminable en un llenguatge visual capaç de mantenir l’interès de l’espectador. El film ho resol amb una posada en escena que oscil·la entre el drama existencial i l’espectacle distòpic, amb ecos inevitables a Battle Royale i a les mateixes The Hunger Games.
Tot i que el repartiment aposta per rostres joves i emergents, la força recau en el component simbòlic de la història: un malson que denuncia la crueltat de convertir la vida i la mort en entreteniment massiu.
Amb The Long Walk, Francis Lawrence consolida el seu paper de cronista del futur fosc i deshumanitzat. I Stephen King afegeix una nova peça al seu extens univers cinematogràfic, en una adaptació que, tot i les llicències, conserva l’essència incòmoda i desesperada de la novel·la.
