Qui no recorda el programa Basquetmania a TV3? Cada setmana els joves d’aquest país viatjàvem a l’altre costat del món per veure les acrobàcies dels jugadors de l’NBA. Entre ells un atleta afroamericà que portava el número 23 a la samarreta i que literalment volava per sobre dels rivals. Guanyador dos anys consecutius del concurs d’esmaixades, de qui el mateix Larry Bird va dir després d’un partit de playoffs: “hem jugat contra Déu disfressat de Michael Jordan”. Aquesta és la dimensió del personatge. Ara Netflix ens porta unaa coproducció amb el canal d’esports ESPN, una sèrie documental que ens narra la que va ser l’última temporada d’un equip èpic, els Chicago Bulls dels anys 90, i d’una de les més grans estrelles de l’NBA, un tal Michael Jordan. El títol esdevé del manual que en Phil Jackson va repartir als jugadors aquella temporada: The Last Dance. Perquè des de la directiva ja s’havia decidit que aquella seria l’última d’en Phil a la banqueta de Chicago. I aquest és el punt de partida: un equip guanyador que estava enfrontat amb la directiva i que amenaçava amb dissoldre el grup si feien fora a l’arquitecte. Però era en Jackson el cervell que va crear allò o hi havia algú en els despatxos que va fer els deures?
La sèrie avança durant aquesta última temporada amb continus flashbacks. Començarem amb el partit de pretemporada corresponent al torneig McDonald’s a París i a continuació viatjarem al Draft de 1984 per viure l’arribada de Jordan a la NBA i l’equip perdedor que es va trobar a la seva arribada a Chicago. Així, en un mateix episodi viurem l’última temporada i les seves anteriors campanyes. D’aquesta manera ampliarem els nostres coneixements sobre cadascun dels actors que van fer possible aquesta exitosa dinastia. Així tenim un episodi dedicat a Scottie Pippen i la seva lluita amb la directiva; un altre a Dennis Rodman i els seus problemes de concentració i caràcter; i un a Phil Jackson, l’entrenador zen partidari del triangle ofensiu. A la resta els anirem coneixent a través d’alguns fragments. Segurament, d’aquí venen moltes de les crítiques de Kukoc al documental, ell és un secundari a qui se li nega un episodi sencer i, a més, el seu gran valedor a l’equip era l’arxienemic de Jordan, Jerry Krause, el General Manager dels Bulls.
Analitzarem els diferents play-offs de la carrera d’en Jordan i com en Jerry Krause li va anar creant una plantilla adient per poder aconseguir l’anell de campió. També veurem el canvi en la seva carrera degut a l’assassinat del seu pare i la consegüent primera retirada després del tercer anell consecutiu l’any 1993. La sèrie també ens mostra les especulacions sobre la seva possible addicció al joc. D’aquesta manera, doncs, no se’ns representa a Jordan com un exemple sense cap tipus de taca en el seu expedient. Per contra, veurem molts defectes de l’esportista més gran del passat segle. Com, per exemple, el seu distanciament amb Horace Grant per culpa de la publicació d’una biografia no autoritzada o com es va negar a utilitzar la seva imatge per defensar ideologies polítiques. Fins i tot el mateix Obama li recrimina.
En els diferents salts en el temps, Jordan també relata el seu conflicte amb Isaiah Thomas i els Bad Boys de Detroit i com això va afectar en la configuració del Dream Team del ’92, Olimpíades aquestes que també tenen un apartat a part. Podrem gaudir de la Barcelona que va organitzar els millors Jocs que es recorden i de la Badalona que va acollir la final dels EUA contra la Croàcia de Kukoc i Petrovic.
Jordan era un guanyador nat i incentivava els seus companys, portant-los en molts cops fins al límit i comportant-se com un dèspota. Però per bé o malament, aquest comportament va ser necessari per guanyar. Quina figura esportiva que hagi tingut èxit i una mentalitat guanyadora no té detractors? Però Michael els necessitava a tots al 100% perquè quan arribés el moment pogués confiar en el grup i que estarien a l’alçada. Potser els seus mètodes són qüestionables però els resultats l’acompanyen.
Altres fites dins de l’aureola que envolta al mite com són el “Flu Game” o com va néixer Air Jordan, la seva marca dins de la multinacional Nike, es relaten en el documental. I sí, jo també tinc roba i bambes Jordan. Perquè Jordan és molt més que un jugador, és una marca, és un estil i un modus d’entendre el bàsquet. I és que tots aquells que vam créixer veient els seus partits sabem que la NBA no té res a veure amb aquells anys d’or en què hi havia tants jugadors bons que aquí apareixen, com Gary Payton, Reggie Miller, Patrick Ewing, Charles Barkley o John Stockton. La nostàlgia que desperta veure aquests jugadors franquícia fan venir ganes d’agafar de nou una pilota i encistellar uns tirs. I és que l’ESPN sap com fer molt atractius els seus reportatges incloent una banda sonora molt atractiva amb grups com Naughty By Nature, Coolio o Stereo Mc’s i cuidant fins l’últim detall el documental. El muntatge, fragmentat en el temps, es desenvolupa amb naturalitat sense que l’espectador es perdi mai i la narració àgil fan que les gestes dels temibles Bulls es facin amenes i et quedis al final de cada episodi amb ganes de saber més. Potser, molts espectadors es creuen que ja ho han vist o ho han llegit tot de la figura de Jordan o del seu equip però s’equivoquen perquè la productora ha tingut accés a material inèdit que la mateixa NBA li ha proporcionat d’aquells dies de gloria.
L’únic problema esdevé en el fet que el documental pren part a favor de Jordan pel fet de no tenir la visió del bàndol oposat. Krause queda com un buròcrata que no entenia el bàsquet i va dinamitar la millor dinastia dels 90. Però és possible que aquells jugadors ja haguessin donat tot el que tenien dins i s’haguessin fet massa grans. La veritat és que cap d’ells excepte Ron Harper i Steve Kerr van tornar a tocar l’anell de campió.
És Michael Jordan àngel o dimoni? Que cadascú el jutgi com més cregui convenient.
Veredicte
Agradarà a: qui hagi crescut amb els mítics Bulls i vulgui saber més d’aquell equip i la figura de Jordan.
No agradarà a: qui cregui que Jordan està sobredimensionat i no suporti l’ambient de grup que creava.
Enganxòmetre: 10
Nota: 9
