El nou film de David Fincher ens aporta diferents reflexions. Una, com ja sabem, és que el panorama cinematogràfic ha canviat, i molt. Les generacions més joves (i ara tampoc els no tan joves) no van en massa a les sales de cinema, ja sigui per la situació econòmica, una acumulació/saturació d’oci i distracció a tots els nivells, una demanda poc exigent, un consumisme ràpid sense temps per filosofar o debatre, o una desconeixença dels autors més prolífics i artístics en l’àmbit cinèfil.
Aquí parlem de David Fincher, responsable d’obres mestres i clàssics moderns com Seven o El Club de la Lluita, entre altres films notables, un director que té el do d’explicar-nos històries fosques i introspectives amb un pols narratiu sempre ferm. I tot i que el seu últim film Mank va ser un anecdòtic parèntesi en conjunt, amb The Killer torna al que millor sap fer: endinsar-se en la ment d’un assassí tal com ja havia fet amb anterioritat dins la seva filmografia en forma de llargmetratge o seria televisiva.
David Fincher, un autor amb veu pròpia que estrena nou film en cinemes contats arreu del món tan sols uns dies abans de fer-ho directament a la plataforma Netflix, el 10 de novembre per ser exactes. Sempre és gratificant gaudir un film com el que ens pertoca en una pantalla gran, aquesta vegada gràcies a la sala Phenomena, tot i que la resta del món ho pugui fer còmodament des del sofà de casa seva al cap de pocs dies. Qui ho diria.
En la ment d’un assassí
The Killer, doncs, comença així, amb una introspectiva reflexió, després d’uns crèdits inicials marca de la casa i un primer capítol magistral, on seguim un assassí contractat que mentre es pren el seu temps per escometre una nova missió, medita sobre el seu món i el que l’envolta, els seus mètodes i el seu compromís. Reflexiona sobre el temps, la paciència, el treball mental, la disciplina, els silencis i la música, tot per arribar a un únic desenllaç. Una veu en off ens acompanya a bona part del relat amb el to d’un fantàstic Michael Fassbender i amb ell escoltem els seus propis mantres i descobrim les seves virtuts i preocupacions, les quals el porten a actuar en conseqüència. El seguirem al llarg de sis capítols amb títol i escenari propis, i un epíleg final, diferents maneres de pensar, fer i resoldre, diferents maneres de deixar la seva empremta en el món, encara que sempre l’hagi d’amagar.
Basada en una novel·la gràfica francesa de Luc Jacamon i Matz sobre la vida d’un assassí professional, el film segueix el protagonista al llarg d’una missió que es ramifica pas a pas. Fincher ens fa partícips del relat per acompanyar al sicari de múltiples identitats (i sense nom propi) a través de la seva vida solitària i un monòleg interior continu. La part sonora també té un pes important, com la música que l’acompanya o els sons d’una vida quotidiana, o com aquell caos sonor i visual esdevingut per un fet personal, en el qual el protagonista veu com el seu món pot col·lapsar i convertir-se en una crisi psicològica perpètua si no troba una solució.
Tot i que pot derivar en un clàssic film del gènere amb certs clixés, l’habilitat de Fincher sempre està per sobre i ens regala grans moments de destresa visual, tensió, fredor, lluites magistrals cos a cos i diàlegs enverinats de primers plans suggeridors o elements fora de pla que parlen per si sols. Fincher domina la narració en tot moment i ens porta cap a on ell vol i com vol amb una habilitat que pocs saben transmetre. Parla amb la càmera i això es nota en el resultat final.
The Killer és un relat fred i calculador, filosòfic i caòtic, però intencionat, ja que mai perd la seva identitat. Un film sòlid propi del seu director.
Veredicte
El millor: el treball de Fincher a la direcció, la varietat de cada capítol, Fassbender i les reflexions del sicari.
El pitjor: de manera molt puntual, quan s’intueixen resolucions narratives fàcils.
Nota: 8,5/10
