En altres temps The Iron Claw (el que vindria a ser “Urpa de Ferro” en la nostra llengua) entraria dins el circuit de nominacions i guardons en època de certàmens, però tampoc podem negar que el nivell d’aquest any és alt i sempre es queden films destacables fora de ser reconeguts arreu amb estàtues de renom.
The Iron Claw és un drama familiar molt sòlid que, inspirat en fets reals, ens explica la història dels inseparables germans Von Erich, sota la mà del seu influent pare (amb la robusta presència i gran actuació de Holt McCallany, vist a l’elogiada sèrie Mindhunter), exlluitador de lluita lliure, que amb l’ajuda religiosa de la seva dona (Maura Tierney), veuran com els seus fills es converteixen en lluitadors reconeguts a principis dels vuitanta i que amb el temps esdevingueren part de la cultura popular americana d’aquest esport de masses àvides de músculs, certa teatralitat i lluita aferrissada.
La lluita familiar dins i fora del ring
Sense entrar en detalls, des del principi ja se’ns parla d’una maledicció familiar, fet que el pare, amb tot el que va perdre, ho oblida per tal que els seus quatre fills aconsegueixin el que ell sempre havia somniat com a lluitador. El film no indica que fos un pare abusiu, però si que oferia pressió psicològica cap a la progenitura, tal com mostra amb molt d’encert sobretot el personatge interpretat per Zac Efron (el germà gran en aquella època), i en certa manera el fill petit Mike (Stanley Simons).
Tot i que la història gira al voltant de tots, el personatge d’Efron és qui absorbeix i viu més la unió i pressió familiars i tot el que comporta la vida que anhelen. Genialment interpretat per Efron amb el que possiblement sigui la seva millor actuació (no hagués passat res si hagués rebut alguna nominació interpretativa pel seu treball), amb ell veiem un nen que no ha pogut créixer del tot, que respecta els pares i estima els seus germans i que passi el que passi sempre els donarà suport.
En ell també veiem una innocència i infantesa truncades, com si mentalment no hagués pogut evolucionar, com demostra la seva inoperància amb les relacions socials o fins i tot sexuals, tot i tenir valors, educació, disciplina i bon cor, i mai retreu el que ha viscut i tot plegat el porta a descobrir per ell mateix el que li importa fins a aconseguir la seva pròpia vida. És ell qui carrega tot el pes de la maledicció: mai l’oblida, però sempre la vol deixar enrere, mai se la creu, però sempre viu amb l’angoixa de la fatalitat.
Amb una intro en blanc i negre d’un pare lluitador i violent sobre la lona als anys seixanta, la família Von Erich, sempre amb l’ombra de la citada maledicció, es va fent un lloc dins la lluita lliure, un desig del pare que va aconseguir cert èxit i que li va permetre crear una família prou acomodada i unida, amb una descendència que pogués continuar els seus somnis personals sota el seu propi entrenament. Els seus fills, en especial Kevin (Efron) i el quasi olímpic Kerry (el llanut Jeremy Allen White de The Bear i Shameless) sempre el van tenir com un referent i li tenien admiració, fet que els hi inculcà la passió per la lluita i l’esport, tot i que després el pare prengués altres decisions que els poguessin afectar. La majoria va voler seguir els seus passos i el que volia volar sol obtenia poc recolzament familiar, que no de la fraternitat. Els acompanya l’espavilat germà mitjà David (Harris Dickinson) i la sempre agradable presència de Lily James (Downton Abbey, Pam & Tommy, Yesterday).
El film transmet amb encert el món del wrestling, on predomina l’entrenament i la coreografia, però també l’esforç, el dolor i el sacrifici
The Iron Claw, doncs, “urpa de ferro” com a tret característic que utilitza la família sobre el ring amb la mà alçada en forma d’urpa, és un film molt equilibrat, que expressa molt bé els estats d’ànim amb una direcció molt sòlida a mesura que avancen els esdeveniments. És simpàtica i emotiva, sense mai entrar en la paròdia del que comporta l’època i l’esport, ni en la llàgrima fàcil de drama creixent (com les prohibides per la família de cuirassa dura), tot i que el desenllaç ens deixi una frase memorable que deixarem que l’escolteu vosaltres mateixos, ja que defineix a la perfecció tot el relat.
La productora és A24, per si no ho havíem mencionat, sempre aportant propostes originals a la cartellera cinematogràfica i després de fer-ne una preestrena ja la tindrem a les nostres pantalles el pròxim 15 de març.
Veredicte
El millor: guió i direcció ferms sense alts i baixos destacats, recreació de l’època i una gran actuació de Zac Efron.
El pitjor: fredor intencionada en moments puntuals que podria jugar en contra però realment poc a destacar.
Nota: 9/10
