‘The Godfather’, la primera i millor de les sagues

Si hi ha una saga que té l’honor de la ser la primera de la història del cinema aquesta és sense dubte The Godfather, la trilogia dirigida per Francis Ford Coppola (Apocalypse Now, 1979) i escrita per Mario Puzo (La Mamma, 1965). Però, a més de ser la primera és també una de les millors. Tot va començar quan un jove Coppola, un director de sèrie B als anys 60, li va caure a les mans el best seller sobre la màfia italoamericana als anys 40 de l’escriptor italià. Va ser tal la connexió del cineasta amb l’obra del seu compatriota que l’únic que tenia al cap era portar-la al cinema, però de la mà del seu autor. 

Fer realitat el projecte no va ser gens fàcil, i encara menys després que Paramount Pictures comprés els drets per a la seva adaptació, que implicava tot un plec de condicions que posava entre les cordes als responsables, com tenir llesta una complexa producció en només dos mesos. El fet de contractar a l’estrella Marlon Brando (On the Waterfront, 1954) com a Vito Corleone, el capo di capi, tampoc va facilitar el procés, ja que l’actor era de tot menys fàcil, com tampoc ho era Al Pacino, en el paper de Michael, el primogènit del Don.

Però, contra tot pronòstic, la pel·lícula va ser una realitat i es va estrenar amb un gran èxit de públic i de crítica, que la va convertir en tot un fenomen, aconseguint 11 nominacions als Oscars, i guanyant-te 3, Millor Pel·lícula, Actor (Brando) i Guió Adaptat. Avui en dia és considerat un dels millors films de la història del cinema, i comparteix podi amb Citizen Kane (1941) i Casablanca (1942).

Coppola va quedar totalment exhaust amb el rodatge de la seva obra mestra i no volia ni sentir a parlar d’una possible segona part, que tothom demanava, en una època en què encara no existia el concepte de saga cinematogràfica. Tot i això, es va rendir a la pressió popular i es va tornar a asseure amb Puzo per escriure, ara el guió original, el futur de la història de la família Corleone als anys 50, però també al passat, als anys 30. 

Els salts en el temps que implicava aquesta segona part, a més d’incrementar considerablement el pressupost de la producció, també implicava incorporar nous actors, sobretot el que havia d’interpretar a Don Corleone en la seva joventut. El treball de càsting no va poder ser més encertat, ja que es va contractar a una estrella emergent, que venia de rodar Mean Streets (1973) amb Martin Scorsese. Endevineu qui va recomanar al futur Taxi Driver (1976) a Coppola?

El rodatge de la seqüela va ser llarg i costós, però va tenir la seva recompensa, ja que va resultar encara més exitosa que la seva antecessora. De nou, 11 nominacions als premis de l’Acadèmia de Cinema, i, en aquest cas, 6 estatuetes, entre elles, Millor Pel·lícula, Director i Actor de Repartiment per la gran interpretació de De Niro. Això, a part de la gran resposta per part del públic, que encara va fer més gran el díptic mafiós. 

Passaven els anys, i tot i els rumors que corrien per Hollywood, la suposada tercera part no acabava d’arribar. Coppola havia dit per activa i per passiva que no hi hauria un nou lliurament de la família Corleone, però les dificultats econòmiques en què es trobava, a causa d’encadenar diversos fracassos a la taquilla (One From the Heart (1981), Gardens of Stone (1987), Tucker: the Man and His Dream (1988)), el van fer canviar d’idea. El tàndem Coppola-Puzo es va tornar a unir per escriure la decadència de la Cosa Nostra als Estats Units a la dècada dels anys 70.

I la decadència no va arribar només a la història de la família mafiosa sinó també a la saga, ja que, tot i no ser una mala pel·lícula, ni de bon tros, no estava a l’altura de les anteriors. El públic no va acceptar que el mític Michael Corleone es presentés com un capo dèbil i vulnerable, i encara menys que el seu successor ‘natural’ fos el seu nebot Vincent Mancini, un sobreactuat Andy García (Black Rain, 1989). I a tot això, tampoc va ajudar la presència de la filla del director, Sofia Coppola (Lost in Translation, 2003), que va substituir en el darrer moment a Winona Ryder (Beetlejuice, 1988), amb una de les pitjors interpretacions de la història del cinema que es recorden.

Han hagut de passar 30 anys perquè Coppola superés el trauma i fes per  arreglar tot el despropòsit que va suposar la tercera part. El passat desembre es va reeestrenar, sota el subtítol Coda: The Death of Michael Corleone, el nou muntatge de la cinta amb nou inici i final, i amb imatge i banda sonora restaurada. 

Abans d’aquest recent intent de donar-li un final de boca satisfactori al tríptic mafiós, Coppola es va voler rescabalar amb una quarta i última part de la saga Corleone, però la mort inesperada de Puzo ho va fer impossible. Llàstima, perquè segurament hagués tingut el punt final que es mereixia una saga ‘bigger than life’. Sempre ens quedarà The Irishman (2019) d’Scorsese.

On veure-les

The Godfather (1972)
The Godfather 2 (1974)
The Godfather 3 (1990)
Amazon Prime Video

Per saber-ne més…

Una oferta que no podreu rebutjar

Jordi Sardiña
Jordi Sardiña
Periodista, professional, des de 1999, cinèfil, passional, des de tota la vida, ja que el cinema l'ha acompanyat sempre, tant en els bons com en els mals moments. La seva trajectòria laboral no sempre ha estat lligada al Setè Art, a part dels blocs 'propassionals' que ha creat (el darrer, coachingcinema.wordpress.com), ja que s'ha guanyat la vida com a consultor de Màrqueting-Comunicació en diferents empreses de sectors diversos. Col·laborar amb 'El Cinèfil' li permet transmetre tot el que he après i segueix aprenent veient cinema (o sèries). Llarga vida a la pantalla gran (i petita)!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents