Julie Taymor freqüenta Shakespeare en pantalla gran amb un sentit de l’espectacle sense parangó. Titus, The Tempest, i fins i tot la filmació sobre escenari d’una representació de A Midsummer Night’s Dream fan caure d’esquena. El seu background com a autora i directora també de teatre i òpera la fan una professional particularment dotada quant a allò visual i a la posada en escena es refereix. En la seva obra és possible trobar una continua sensibilitat referent a l’univers femení, i d’aquí que sobresurti material seu com ara Frida, sobre la cèlebre pintora mexicana.
The Glorias és potser la seva cinta més obertament feminista puix que se centra en la mítica activista Gloria Steinem, inspirada en el volum d’aquesta “My Life on the Road”. Coguionista juntament amb la newcomer Sarah Ruhl, Taylor concep un biopic força clàssic, però tot i que es té la sensació d’un material ordenat en el temps, allò cert és que està ple d’anades i vingudes, de flashbacks i de repunts metafòrics i simbòlics, animacions incloses, amb certs afegitons metaficticis: els parèntesis en blanc i negre en què Gloria es parla a si mateixa però des d’estadis de la vida diferent. Sovint és la Gloria jove (una extraordinària Alicia Vikander) qui interroga la Gloria madura (la veterana Julianne Moore), però de vegades intervé la Gloria nena (Ryan Kiera Armstrong –It–), o la ja adolescent (Lulu Wilson –Annabelle Creation, The Haunting of Hill House–), i a voltes fins i tot van totes quatre juntes a l’autobús. Hi ha d’altres moments en què Gloria és a un plató de televisió metafòric per entrevistar-se a si mateixa per la seva versió més jove. L’autobús, el preceptiu Greyhound, té una doble significació: d’una banda sembla el marc natural de la protagonista –es va passar la vida viatjant d’una banda a l’altra de la Confederació, i encara ho fa–, però de l’altra pot fer referència al transcórrer de la seva vida, que flueix cap a endavant ininterrompudament i acceleradament mentre per l’autobús també passa tot de gent, grups de dones i homes a favor i en contra de les reivindicacions, el món…
La cinta recull la vida de Steimer des de nena fins a l’actualitat: la família disfuncional, amb un pare (Timothy Hutton) encantador quan hi és, que més aviat és poc, i una mare (Enid Graham) frustrada professionalment (substituí una carrera prometedora com a periodista pel matrimoni amb un home de qui va acabar separant-se massa tard); el viatge a l’Índia aconseguit per una beca com a estudiant i que li permeté copsar la realitat sense embuts en afers socials i pel que fa al terrible masclisme del país; el treball com a Play-Boy girl,… tot experiències de les quals vol escriure, cosa que no feia sempre que volia perquè els seus superiors als diaris, malgrat reconèixer la seva capacitat com a articulista, li encarregaven temes considerats femenins. Quan va publicar –no sense esforços– l’article sobre les condicions laborals insultants de les Play Boy, li va costar serioses amenaces. En la segona part de la pel·lícula, més intensa, es recull la seva experiència com a activista, plena de dificultats i desencisos.
A les escenes finals hi apareix l’autèntica Steimer, primer a l’autobús on hi ha les quatres Glorias fictícies –del blanc i negre tot passant a la imatge en color que dona l’actualitat– juntament amb molta gent, entre els quals hi ha la mateixa Taymor; i després tot llegint el seu discurs a la Marxa de les Dones a Washington, on s’adreçava el Greyhound, el 21 de gener del 2017, el dia després que Trump assolís la presidència. La guspira per a la Marxa fou a causa d’un desafortunat si no inexcusable comentari del llavors recent president tot dient que a les dones calia agafar-les per les seves parts. La marxa s’esdevenia quaranta-sis anys després de la fundació de l’Assemblea Política Nacional de les Dones, el 1971, per part de l’activista social, representant i líder feminista Bella Abzug (Bette Midler) i de la mateixa Steimer, entre d’altres.
El film deixa ben clar que tant llavors com ara es reivindica el mateix (el que és ben alarmant): la defensa de la dona, el dret a la salut (extrem particularment sensible als EUA ja que segueix essent un gran negoci), a una educació pública de qualitat, a la igualtat de drets dels homosexuals, contra la discriminació racial i la violència policial, i a favor del pacifisme i la solidaritat, a banda d’una ferma oposició al canvi climàtic. El fracàs del moviment social, per bé que sempre amb participació massiva, fou palès, com la Gloria adolescent li fa saber a la Gloria infant. Però la Gloria madura afegeix que la dona que arribi algun dia als més alts llocs sabrà que els esglaons pels quals ha pujat els han posat moltes altres dones al llarg dels temps. “Tristos els temps en què cal lluitar per allò obvi”, deia el suís Dürrenmatt.
Durant els anys setanta, també es denunciava la violació, la prohibició de l’avortament, el dret de la dona a accedir a feines considerades masculines, l’explotació agrària, i el maltractament i discriminació de les comunitats d’indis natius i d’asiàtics. Altrament, si alguna cosa queda clara al llarg del film, és que el masclisme dels blancs, als anys setanta, continuava tant inserit en la medul·la òssia del sistema que intentar canviar tal grau de miopia era com fer-se cops de cap a la paret. Fins i tot hi havia dones que defensaven l’status quo sense que pogués estranyar llur provinença de capes privilegiades.
Amb aquest missatge agredolç clou Taylor un film que potser hauria d’haver entrat un xic més en les causes reivindicades, però deixa molt clara la peremptòria necessitat de posar solució definitivament a un nombre tan aclaparador d’aberracions, al desgavell d’un món encara molt masculí, malgrat avenços, en tot allò que toca poder.
Som davant un excel·lent film per continguts per bé que mantingui la línia tradicional del biopic, però també per les seves troballes formals a nivells estètic i visual (excel·lent ambientació dels anys setanta) i per un timing i fluïdesa que no permeten l’avorriment. Capítol a part són alguns diàlegs punyents, molts dels quals extrets de tot el cabal literari i intel·lectual de la protagonista.
Veredicte
El millor: Un relat fresc que compta amb dues grans actrius
El pitjor: Un metratge un pèl desmesurat.
Nota: 9
