1977, el Bronx. En aquest barri conflictiu l’Ezequiel Figuero té un do per crear lletres musicals però no creu en les seves possibilitats fins que coneix a Shaolin Fantastic, un graffiter que l’introduirà dins del món dels dj’s i el hip hop. Mentrestant, Mylene Cruz, que és la filla d’un pastor protestant, vol elevar la seva veu més enllà de l’església i farà el que sigui per aconseguir el seu somni. A través d’ambdós personatges i del seu grup d’amics viurem el naixement del hip hop i l’scratch i la decadència de la música disco. Aconseguiran fer realitat els seus somnis?
Una època transgressora
Per reflectir els anys 70 del Bronx i el moment musical que l’envoltava només hem d’obrir els ulls i parar l’orella. Les imatges d’arxiu se solapen amb les de ficció i la transició entre ambdues es fa gràcies al granulat de la imatge. L’acurada banda sonora passa des de Tina Charles, Bee Gees fins Abba i Donna Summer i ens ajuda a situar-nos dins d’aquest marc històric. Gràcies als diners que la indústria discogràfica movia, tots els poders hi són reflectits, en la sèrie: la màfia, la religió i la política. I tots ells volen fer-se amos de la música per als seus propis interessos: la màfia, encarnada per Fat Annie, que necessita controlar el nou moviment hip hop amb la seva discogràfica perquè creu que el disco ha mort; la religió, reflectida en el pare de Mylene que desitja que la seva filla només hi canti a l’església pel benefici de la seva parròquia; i la política, en ‘Papa Fuerte’, que vol amb la música de la seva neboda poder fer possible el seu somni immobiliari al Bronx. També, a través del personatge de Dizzee, ens endinsem dins de la recerca de la identitat sexual en una societat més oberta i liberal i del graffiti (la nova expressió d’art que va viure la ciutat de Nova York en aquell moment). I, per últim, també hi queda constància de l’auge en el consum de drogues que es vivia als Estats Units en aquella època. Tot aquest còctel és The Get Down.
Cares poc conegudes
Com que aquesta és una de les produccions més cares de Netflix, ens trobem amb un repartiment bastant heterogeni que inclou tant a joves promeses com a actors secundaris consagrats. El protagonista és l’Ezequiel ‘Books’ Figuero que interpreta a Justice Smith. Tot i que el veurem a la nova entrega de Jurassic Park, aquest és el seu primer paper important. I se’n surt prou bé. Tot i el caòtic muntatge s’emporta els millors moments interpretatius com per exemple quan rapeja el que li va succeir als seus pares i les escenes romàntiques amb Mylene, la seva xicota. La seva veu trencada i ronca ens porta a l’interior d’aquesta ànima perduda i innocent que. tot i haver passat moments durs a la seva infantessa. encara creu en l’amor i el poder de la música per canviar les coses.
L’altra protagonista és Mylene Cruz interpretada per Herizen F. Guardiola. Igual que el seu parteneire és la seva primera gran oportunitat. La seva veu i la seva explosió a l’hora d’interpretar les cançons són potser els moments més espectaculars de la sèrie. Ella lluita entre la fidelitat que li deu al seu pare i el somni d’ésser una diva de la música disco. Tot i que l’Ezequiel també vol triomfar en el món de la música, la finalitat no és la mateixa: ell no vol en cap moment escapar del Bronx, pretén canviar el seu barri lluitant des de dins, però Mylene vol que la seva música sigui la seva carta de presentació per allunyar-se d’allà.
El tercer en discòrdia dins dels personatges principals és Shaolin Fantastic, interpretat per Shameik Moore. El món de la droga i la soledat que comporta està reflectida en el seu personatge, que és un rodamón, un graffiter que és un ningú però que aconsegueix donar-se a conèixer a través dels murs que pinta i els vinils que scratcheja.
Dins dels secundaris hi reconeixem Jaden Smith, el fill de Will Smith, que fa de Marcus ‘Dizzee’ Kipling. Té un petit paper com a membre dels Get Down. És el personatge més estrany dins de la sèrie i aglutina tres temes molt presents als 70: l’homosexualitat, les drogues i el graffiti. No és casualitat que se’l reflecteixi en alguns moments com un alien.
L’altre secundari de luxe és en Jimmy Smits, que interpreta en Francisco ‘Papa Fuerte’ Cruz, el tiet de Mylene. És un rostre molt popular dins les sèries nord-americanes, l’hem pogut veure a La Ley de Los Ángeles, Policías de Nueva York o més recentment a Dexter. El poder polític llatí dins del Bronx és a les seves mans. Rebutjat pel seu propi germà i menyspreat per l’home blanc a qui vol assemblar-se, és un tipus que s’ha fet a sí mateix i que intenta treure del guetto, en què s’ha convertit el Bronx, a la seva gent. És un dels personatges amb més profunditat però la seva interpretació es queda curta, no acaba de tenir la presència que s’espera del personatge.
Influències
Potser és una de les sèries amb més influències. Tenim per exemple un homenatge a West Side Story amb la parella que es troba d’amagat a les escales d’emergència de la casa de Mylene; The Warriors és un referent amb el món de les tribus urbanes; les pel·lis de kung fu, amb el so dels moviments de Shaolin Fantastic i el seu cinturó de Bruce Lee; i les referències contínues a Star Wars com una pel·lícula que seria en el futur un èxit. Aquesta última pel·lícula s’entén a la sèrie no com un referent cinematogràfic sinó com una filosofia de vida. Altres influències són Saturday Night Fever tant en la música com en l’episodi 1 de la segona part en què el personatge de Cadillac camina pel carrer al ritme de Stayin Alive imitant les passes de Tony Manero. La psicodèlia i el muntatge operístic (molts primers plànols) ens recorda també a Moulin Rouge o el Romeu i Julieta ambdues de Baz Luhrmann. I per últim, la vida de la família de Mylene és com una telenovel·la típica sud-americana: fills il·legítims i relacions extramatrimonials.
Valoració
El desplegament cromàtic fa que la sèrie no sigui presa com una ficció documental del moment sinó com un artifici que intenta recrear un moment històric. No crec que en cap moment Baz Luhrmann, que és un dels productors, volgués crear un retrat realista d’aquell moment, totalment diferent de com ho hagués fet un John Singleton o un F. Gary Gray que va fer la magnífica Straight Outta Compton (2015). Com sempre li passa a les produccions de Luhrmann, el fet que tot sigui tan histriònic (dibuixos animats, muntatge tan accelerat) li fan perdre serietat al conjunt, fins al punt que hi han moments que fan sentir una certa vergonya aliena (com per exemple les lluites de ball). Tot i això, la voluntat dels actors per fer un bon paper li dóna al conjunt el romanticisme i la nostàlgia idònia per reflectir una època convulsa però plena de grans èxits. Aquesta nostàlgia, que està tan present al cinema actual (des de The Artist fins La La Land i els remakes de pel·lícules dels anys 80), es respira en aquesta producció des del primer moment en què veiem un cantant de rap recordant amb enyorança els seus primers passos dins del món musical. Les millors escenes són les musicals, des de les batalles de rimes fins als números musicals disco de la Mylene. No és ni de bon tros una sèrie rodona però aconsegueix el que vol: entretenir i fer-nos partícips del naixement d’un moviment musical que encara avui està molt present en allò que escoltem.
Segons s’ha anunciat aquest mateix mes, Netflix ha cancel·lat la sèrie, per la qual cosa aquesta serà en principi la primera i última temporada. És per això que qui vulgui ampliar els seus coneixements del naixement del hip hop haurà de veure Hip Hop Evolution, sèrie documental que també és a Netflix.
Veredicte
Agradarà a: Qui els agradi l’estil Luhrmann i vulguin interessar-se pels inicis del hip hop.
No agradarà a: Qui vulgui un estudi seriós del tema.
Engaxòmetre: 6,5
Nota: 6,5
