El 2019, Guy Ritchie, el cineasta anglès que es va donar a conèixer amb la trencadora i irreverent Lock & Stock (1998) i es va consagrar amb Snatch (2000) com una nova veu a tenir en compte dins el cinema modern, va tornar als seus orígens amb The Gentlemen. Els seguidors del director van respirar alleugerits quan van descobrir que el seu talent i creativitat no s’havien esvaït, després de la seva llarga i irregular aventura cinèfila als Estats Units.
Ara ha arribat a Netflix l’spin-off de The Gentlemen, que millora, encara més, la proposta anterior en forma de llargmetratge, i que fa oblidar un altre intent fallit d’adaptació seriòfila com va ser Snatch. Ritchie és més Ritchie que mai, oferint al públic els característics trets estilístics i narratius que van marcar la seva primera etapa britànica i que farà les delícies dels seus fans més acèrrims.
Comèdia negra àgil i caòtica

La trama àgil i caòtica, el to de comèdia negra i les interpretacions amb flema british impregnen tota la ficció i fan que sigui una proposta àgil que l’espectador visionarà fàcilment, i que farà que es quedi amb ganes de conèixer més els personatges en més situacions surrealistes i absurdes.
Cal destacar especialment la gran química i complicitat entre la parella protagonista, Susie (Kaya Scodelario, Skins) i Eddie (Theo James, The White Lotus) amb un gran treball actoral basat en la poètica del poder, i la seva relació amb la resta d’esplèndids i pintorescos secundaris.
Com és habitual en Ritchie, és difícil etiquetar aquest treball dins un gènere concret, i en què ha estat acompanyat en el guió per Matthew Read (Pusher) i en la direcció per David Caffrey (Peaky Blinders), Eran Creevy (Punch) i Nima Nourizadeh (The Wilds). Tots ells que han sabut captar perfectament l’essència del cineasta, convertint-se en una perfecta extensió del seu estil, sense que es vegi afectat el resultat final.
No es pot negar que The Gentlemen és un producte que ja hem vist ad nauseam, no només en la filmografia de Guy Ritchie, sinó en altres produccions i directors, però, tot i això, funciona com un rellotge suís, on no falla cap engranatge, fent d’ella una obra molt rodona.
En conclusió, una reimaginació de l’univers Ritchie pel mateix Ritchie, amb el risc que això implica d’autoplagi i autocomplaença, que posa amb encert la primera pedra per a futures temporades on explorar amb més detall aquesta història o d’altres paral·leles.
Veredicte
Agradarà: els que vulguin una història de gàngsters moderns que no es prengui a si mateixa massa seriosament.
No agradarà: els que vegin una còpia d’una còpia d’una proposta ja vista massa cops a la pantalla gran i petita.
Enganxòmetre: 8
Nota: 7,5