The Creator, pel que pot semblar a primera vista, és més cinema d’autor que un clàssic blockbuster. I tot i que algun punt pugui estar poc desenvolupat, definitivament és un film que no ens podem perdre. I com més gran sigui la pantalla millor.
Anem per parts, com el film amb títols escaients que aquí no revelarem. Dirigeix Gareth Edwards, que des de l’elogiada Rogue One: Una Història de Star Wars (2016) que no es posava a la cadira de director, suposem per crear aquest film que es veu tan personal, com la seva gran òpera prima Monsters, un film de ciència-ficció de baix pressupost amb un sentit de la narració ferm, suggeridor i clar domini dels espais. The Creator és un projecte ambiciós. El tràiler ja ens dibuixava una èpica desbordant, però després de gaudir-la veurem que l’escala potser és menor del que insinuava i la pel·lícula és més fosca del que podíem esperar.
L’home versus la màquina
Ara que està en boca de tots, rep crítiques i elogis per parts iguals i sembla que avança imparable, en el film seguirem l’enfrontament bèl·lic contra la Intel·ligència Artificial (IA), les seves màquines evolucionades i els seus pensaments, establerta a la vida quotidiana de les societats del 2065, tot iniciat, com resa el principi a tall de pròleg, per un atac a gran escala que va deixar milions de morts. Amb armes humanes creades per a l’ocasió, es buscarà destruir-ne els creadors. Alguns hi estaran a favor i altres en contra, ja que descobrirem que no tot és com se’ns planteja en un primer pla. El paral·lelisme amb conflictes bèl·lics dels últims anys hi és patent, com invasions amb prèvia excusa (autoinfligida?) per fer front a països, ètnies o creences que amenacen occident amb armes massives, i eliminar-ne els líders per acabar així amb una suposada amenaça mundial. Com també hi és present el significat de ser humà, el que podem crear o destruir a lliure voluntat i fins a on podem arribar o què estem disposats a fer.
Sí. The Creator veu de moltes fonts. Com el mateix director confessà en un dels vídeos promocionals (el film ha tingut una publicitat notòria a tots els mitjans), per fer (i escriure) aquesta obra es va inspirar amb Apocalypse Now, el documental Baraka, Blade Runner o Akira, entre d’altres. I si, aquesta influència es veu reflectida. I si, és una història que parla d’una IA que ja hem vist en altres films, un món on els robots són presents, com podria ser Terminator o Matrix, o la intel·ligència omnipresent de l’última Missió Impossible. No obstant això, The Creator és un film important dins el cinema perquè trenca amb el cinema comercial. És un film original i té la seva pròpia veu i seria un error deixar de mirar o valorar positivament un film d’aquestes característiques. Diguem doncs que s’apropa més a l’autoria de Coppola que a un cinema d’acció modern.
Un film seriós i atractiu
El cinema és l’art de fer films cinematogràfics. The Creator ho és i de bon tros. La cinematografia del film a càrrec del mestre Greg Frasier (responsable de la fotografia de The Batman, Dune, Rogue One o Zero Dark Thirty entre d’altres, quasi res) i amb l’ajuda de Oren Soffer, és màgica, amb excel·lents contrastos amb la foscor, els ocasos i els colors vius, que juntament amb el realisme dels efectes especials de ILM fan del conjunt un film molt orgànic i tangible, com de la vella escola. Edwards ho tenia clar: no volia dependre de la pantalla verda. Per això es va desplaçar a més de vuit països diferents i més de vuitanta localitzacions per filmar aquesta meravella visual. És una obra pictòrica, molt artesana, on l’apartat visual està cuidat fins a l’últim detall. Un pressupost no gens inflat de 80 milions del tot aprofitat que demostra que no se’n necessiten 200 per fer un film creïble i competent. Menys és més.
I si li faltava un altre gran nom al projecte era el de Hans Zimmer, que tampoc defrauda a la banda sonora. Tot i no tenir un tema central identificador, si que té alguns temes que acompanyen amb emotivitat, acció i èpica la majoria d’escenes, siguin les notes d’un piano o veus prominents.
Film seriós i atractiu, que tot i tenir algun aspecte de la història que no estar a l’altura de la part visual i un final precipitat, conté certa emotivitat gràcies al gran descobriment de la petita Madeleine Yuna Voyles al costat d’un infravalorat John David Washington. El film deixa bon sabor de boca i sobretot, amb ganes de tornar-lo a visionar pel que és: un espectacle visual, una ciència-ficció d’autor autèntica i una proposta refrescant que s’allunya dels cànons preestablerts. Algun apartat està poc explotat, com les ciutats futuristes o la reflexió filosòfica, la qual pot marcar una bona ciència-ficció d’una obra mestra, però no en podem desmerèixer les seves múltiples virtuts artístiques. L’etiqueta de film de culte ja no li traurà ningú.
Veredicte
El millor: la part visual i l’originalitat de la proposta
El pitjor: algun punt del relat poc cohesiu i un final precipitat
Nota: 8/10
 és una cinta de ciència-ficció d’autor autèntica, que s’allunya dels cànons preestablerts.){kind=link}