Dies enrere em vaig assabentar que David Benioff y D.B. Weiss (creadors de la sèrie Game of Thrones) estaven ultimant la producció d’una sèrie sobre el món acadèmic universitari vist des de dins i protagonitzada per Sandra Oh (Killing Eve). Eren poques les coses que podien fallar entre tots aquests engranatges i realment són molt poques que han fallat.
The chair retrata la vida d’una doctora en literatura ascendida a la direcció del departament de Filologia anglesa d’una universitat. Ji-Yoon és la primera dona directora del departament i l’encarregada de traslladar uns estudis passats de moda al segle XXI. No ho tindrà gens fàcil i és precisament aquí on recau la gràcia de la sèrie. Ens movem sempre en aquell terreny pantanós tan difícil de definir entre la comèdia i el drama. Si bé les situacions t’arrenquen un somriure sorneguer, no deixen de traspuar una crítica mordaç a tot el sistema acadèmic de les universitats. La pressió del professorat sotmès sovint a buròcrates que dirigeixen un centre que no coneixen, els mèrits que s’han d’aconseguir i demostrar permanentment, les imposicions, el poder de l’alumnat cada vegada més creixent i a vegades perjudicial i, evidentment, els deures de la vida personal. Anne Julia Wyman és qui ha pensat i escrit l’argument i Amanda Peet qui el dirigeix per fer-nos testimonis de què passa dins les universitats avui dia amb reptes tan importants i interessants com la composició de noves estructures feministes i racials. El primer dia de la seva nova feina, el degà li donarà a la nova directora una llista amb alguns noms de professors de qui s’ha de desfer; professors massa vells, massa poc interessants i amb unes matrícules poc suculentes que ja fa temps que haurien d’estar jubilats. A això hi hem de sumar la polèmica que genera un gest nazi d’un professor enmig d’una aula que fa el salt a les xarxes totalment fora de context i l’obertura d’un concurs a professor titular que disputaran una professora molt popular al campus i amb experiència i un actor titulat desvinculat del món universitari però molt famós arreu.
A tot això se li ha de sumar una subtrama més personal en què se’ns convida a tafanejar dins la vida personal de la directora. Té una filla adoptada, un pare que ha enviudat fa poc i que sembla que només parla coreà i un antic amor que li desperta tot de sentiments poc controlables. És cert que tot aquest segon univers dota el personatge d’humanitat, carisma i proximitat cap a l’espectador. Però no ens enganyem, sovint són les escenes que més nosa ens fan i que si fossin un xic més curtes i disteses per donar més protagonisme a la universitat li farien un molt bon favor a la sèrie.
Més enllà de la trama i el plantejament, per a mi el primer dels encerts és l’estructura. 6 episodis de 30 minuts cada un, més o menys en total acaba sent una pel·lícula de Tarantino. Però el format minisèrie és d’allò més encertat. Les pauses cada 30 minuts permeten que l’espectador assaboreixi no només el que acaba de succeir sinó també la magnífica interpretació dels actors, molt especialment de Sandra Oh. La manera que té l’actriu de ficar-se dins els diàlegs és magnètica. El personatge de Ji-Yoon brilla gràcies a Oh i és que ens transmet en tot moment l’angoixa, la pressió i la bellesa d’un ofici massa opac per a la societat. Ella mateixa, en un moment, denuncia el classisme i l’elitisme que es viu sovint dins les universitats i reivindica el plaer d’ensenyar, de ser docent, de transmetre coneixement per sobre de tota la paperassa, títols impostats i credencials. No ens equivoquem, però, ni ella com a personatge, ni la sèrie com a producte aposten per la devaluació del món universitari. Ans el contrari. També és d’allò més interessant el fet que en cap moment ens presenta una superdona empoderada, forta i valenta. No és més que una dona que amb empentes i rodolons pretén fer les coses el màxim de bé possible, amb uns ideals feministes i més progressius que la majoria dels seus companys de facultat, però que en topar-se amb una paret i després d’una lluita aferrissada cau. És una humana, té sentiments i sí, es dona per vençuda. A vegades, també cal saber quan perdre.
En començar la sèrie tenia al cap un The IT Crowd o un The office del món acadèmic universitari, però crec que encara m’ha agradat més que el format sitcom. Em sembla que necessitaré força més dosi de tot això per seguir assaborint tota aquesta crítica social tan necessària que ens planteja The chair.
Veredicte
Agradarà a: qui tingui ganes d’una bona crítica social i tots els fans de Sandra Oh.
No agradarà a: aquelles persones que busquin uns bons riures i els agradi el dinamisme en pantalla.
Nota: 9
M’ha agradat molt la teva crítica. La sèrie mereix la pena. En tot cas, jo afegiria que part de la trama té a veure amb el canvi de mentalitat dels estudiants USA i el moviment woke. El llibre de referència, imprescindible avui en dia, és el de Greg Lukianoff i es diu The Coddling of the American Mind. Trets d’això també surten a la sèrie The Politician.