Chris Sanders és un realitzador que assegura que va quedar pràcticament adduït per l’animació des dels deu anys. La seva formació, doncs, va anar adreçada de bell antuvi cap a aquesta disciplina. Va començar a dibuixar per a Marvel Comics, però no va trigar a treballar per a la Disney, al departament de desenvolupament visual, fins a despuntar en diverses seccions en llargs de la casa com Beauty and the Beast o The Lion King, fins i tot al departament de guió. Després de la seva contribució a Mulan, es va guanyar el lloc com a director i guionista de la casa abans d’anar-se’n a Dreamworks, on fou corresponsable de How to Train Your Dragon. L’home ho toca tot: a banda de, com diem, director i guionista, també és al departament de disseny i il·lustració, posa la veu a certs personatges i fa producció. Sens dubte encara ens recordem de The Croods, una cinta d’animació força reeixida.
Però tot això no ho diem pas per lloar The Call of the Wild –amb guió de Michael Green (Blade Runner 2049)– el principal problema del qual és la decisió de fer que el gos protagonista, Buck –una mena de santbernat–, i per extensió bona part dels animals que surten en aquest marc de la febre de l’or al Yukon de finals de XIX, siguin animats per CGI. Es digui el que es digui, el CGI continua tenint un je ne sais quoi que no el fa creïble si es pretén, com és el cas del film, que la figura animada sembli tan real com la vida mateixa.
Hem revisat d’altres films basats en el famós relat de Jack London: La crida del salvatge (The Call of the Wild); entre els més cèlebres, hi ha la versió interpretada per Charlton Heston el 1972, de Ken Annakin, i la de Rutger Hauer el 1997 –aquest un telefilm mecànic i sense ànima– el títols de les quals són homònims al de la novel·la. Ens oblidem de la interpretada el 1935 per Clark Gable i Loretta Young, de William A. Wellman, en desviar-se substancialment del relat, puix que en el llibre el protagonista és el gos i no pas un idil·li fogós entre dos actors de Hollywood. Lluny doncs de ser perfectes, en les dues primeres pel·lícules citades, el primer que supera amb escreix el film de Sanders és el fet que els gossos són de carn i ossos i estan magnífics. A tots dos films, i en podem cercar una bona pila basats en aquest relat de 1903 –la primera versió amb data de 1923, dirigida per Fred Jackman–, els directors se’n surten prou bé perquè els animals –per bé que en un mateix film el gos Buck igual era interpretat per més d’un ca en funció del que es demanés– semblessin veritablement que pensen i pateixen com els humans sense ganyotes de cap mena.
Sanders, mentre rodava, de cara a que fos més fàcil la interpretació dels actors, va recórrer al plató a un substitut del gos, l’especialista Terry Notary, a qui després se li superposava el ca per CGI. L’argument adduït per emprar aquest recurs animat ha estat que d’aquesta manera Buck podia fer coses que un de veritat no pot. Però allò cert és que a banda d’una escena delirant, treta de la màniga, en què Buck evita que homes, gossos i equipament quedin sepultats sota una allau, l’argument es justifica difícilment, i més aviat ens inclinem a pensar que des de l’inici Sanders volia tirar cap al seu terreny. En emprar el CGI, la pel·lícula cau de quatre potes –mai millor dit– en un altre perill: l’excessiva expressió facial de Buck en qüestió –hi ha moments hilarants– en la línia d’humanitzar els gossos, que London ja inclou, però no fins als extrems carrinclons d’aquest film. El que ens du al tercer perill en què la pel·lícula cau de quatre grapes també: el sentimentalisme i la fadesa desfermada a partir de cert moment, quan es fa poderosament pregona l’amistat entre Thornton (Harrison Ford) i Buck, un ca que vivia de meravella a casa d’un jutge, al sud, i que és raptat per un criat per vendre’l com a gos de càrrega de trineus, tot essent maltractat a nivells insofribles. Els esguards de l’actor i del gos digital, barreja d’emoció, joia i pena, no són dignes de London, que més aviat havia fet una història inclement, de pura supervivència/adaptabilitat sense cap concessió, en què la brutalitat dels homes, els animals i la natura no donen gaire espai a la llagrimeta i sí, a voltes, a una emoció continguda que l’escriptor només permet que s’albiri en els personatges i que deixa créixer en l’àmbit privat i personal del lector, a mesura que el gos madura en noblesa i intel·ligència.
Una altra cosa a debatre seria si és admissible la humanització que fa l’escriptor de Buck i per extensió de la resta de gossos, que semblen actuar i sentir com nosaltres. Allò cert és que no podem saber la mecànica de pensament dels gossos, i sembla fàcil dur-nos-els al nostre terreny, però algú ha volgut veure en Buck un alter ego del mateix escriptor que, tot i que va tenir èxit en aquest ofici, abans havia tingut, ja de ben jove, amb pares absents i una situació de pobresa, una vida iniciàtica d’aventurer força moguda, fent tot tipus de tasques. Des de repartir diaris, a carregar i descarregar mercaderies al port d’Oakland, tot passant per esdevenir rodamón que cerca treball mentre viatja de polissó en trens o camina de Califòrnia a Boston, o s’embarca en vaixells als Mars del Sud i el Japó –també va escriure sobre això–, per finalment enfilar el 1897 cap a la vall del Klondike, a la regió canadenca del Yukon, com una víctima més de la febre de l’or, experiència que recull precisament en un seguit de novel·les, entre les quals hi ha la del film que ens ocupa i Ullal blanc.
Va decidir parlar dels gossos que arrosseguen els trineus plens de càrrega pesada per itineraris d’hivern inclements, potser per canviar de perspectiva sobre el mateix marc, per així seguir parlant de fet dels homes. Als seus relats segueix presidint la llei del més fort, la idea de selecció natural, que recollia de Darwin i de Nietzsche, als quals afegia el naturalisme de Zola i la seva idea de l’herència biològica i de l’entorn. Rere de The Call of the Wild hi jau també, com a la resta de la seva producció literària, l’amargura del maltractament al qual va estar sotmès com a obrer i treballador, el que el va dur a interessar-se per Marx i les idees socialistes, convençut de la brutalitat i materialisme del món. D’aquí que en Buck, i el seu creixent anhel de llibertat ––la crida que creu que els llops li fan perquè s’uneixi a ells a la misteriosa natura, i que Sanders al seu film materialitza un tant matusserament amb aquest llop fantasma gegant que només veu Buck–– també pot veure’s un cert anhel del mateix escriptor, cansat de civilització explotadora, per bé que a Ullal blanc fa el recorregut contrari en parlar d’un gos salvatge que evoluciona cap a la domesticació. De fet, arriba un moment en què Buck només manté el contacte amb l’home a través de Thornton, l’únic escull per trencar definitivament, i que li genera tensió a causa de l’amor que li té.
Òbviament, tot això, i la condició de relat iniciàtic i de maduració del gos ––que s’entén en clau humana quan per contrast uns petimetres egoistes moriran en ser uns idiotes incapaços d’adaptar-se–– queda recollit també en aquesta nova superproducció, de factura formal més arrodonida que totes les versions que s’han fet fins ara, i fins i tot funciona com a òptim espectacle familiar, amb les parts més dures de la novel·la suavitzades –que les versions de 1972 i 1997 recullen sense embuts–, a l’extrem que l’atac indi del final s’ha eliminat i s’opta per una solució diferent a la novel·la. Però Harrison Ford potser ja està molt gran com a Thornton, l’home amb el qual Buck descobrirà l’amistat incondicional; i trontolla un xic la raó per la qual l’home va a parar a un lloc tan inhòspit. No és la cerca d’or, malgrat que sembli que intenta recompondre’s. Hom diria que, en escollir un marc tan dur sense propòsit, sembla voler anar-se’n inconscientment cap al cementiri dels elefants, background del personatge que London no recull.
Veredicte
El millor: l’esperit de la novel·la de Jack London.
El pitjor: Optar pel CGI per a una història que no ho necessita.
Nota: 6’5
