Malgrat que el baltimorià Barry Levison no ha deixat de treballar, feia quatre anys que no estrenava un llarg. El seu darrer fou la notòria The Survivor (El superviviente de Auschwitz), de 2021; per entremig, tres sèries televisives, mitjà al qual darrerament és molt afeccionat. També tres sèries separaven The Survivor del seu llarg precedent, Rock the Kasbah, de 2015.
The Alto Knights s’havia d’intitular Wise Guys, un film del qual ja es parlava com a projecte en marxa quan s’estrenà The Survivor, però el títol en qüestió se semblava massa al del llibre que el guionista Nicholas Pileggi havia publicat el 1985: ‘Wiseguy’, i que va servir de base al film de Martin Scorsese, Goodfellas. El novaiorquès Pileggi havia estat un periodista especialitzat en successos i crim organitzat, particularment el de la Màfia, durant ben bé trenta anys; Martin Scorsese el va introduir com a guionista de cinema no sols perquè adaptés amb ell el seu llibre —el 1976, ja n’havia publicat un altre: ‘Blye, Private Eye’—, si no per tenir continuïtat en l’ofici en adaptar el seu següent volum de 1995 per al film Casino. Posteriorment, va continuar com a guionista de cintes com ara City Hall, de Harold Becker. En consonància amb la seva trajectòria, sempre referida al crim i a la política corrupte, no ha d’estranyar que el retrobem aquí com a guionista exclusiu de The Alto Knights.
Barry Levinson, altrament, té una bona pila de títols previs on recrea les activitats delictives americanes, o simplement relats de vida sovint iniciàtics emmarcats en dècades sentides com a mítiques, que poden anar dels anys vint als cinquanta i seixanta. Títols com ara Bugsy i Sleepers, o els del quartet de Baltimore (Diner; Tin Men; Avalon o Liberty Heights) parlen del seu gust pels films d’èpoques passades del segle XX.
Robert De Niro per partida doble
The Alto Knights recorre la relació que tingueren Vito Genovese, el líder de la família Genovese, una de les cinc famílies de la Màfia novaiorquesa als anys 50, però que es remunta als anys 20, i Frank Costello, també italià i vinculat a la família de Lucky Luciano. Levinson no perd ocasió de subratllar que es tracta de dos italians que arriben als EUA, i que com a estrangers s’han d’obrir pas a queixalades en ser d’origen humil; els lliga una estreta amistat i un seguit d’activitats delictives que executen plegats, i que inclouen el contraban d’alcohol en temps de la llei seca, l’extorsió, els robatoris, els jocs d’atzar o posteriorment les drogues. Gran part de la filmografia del cineasta parla de la duresa d’integrar-se a la societat americana; ell mateix prové d’una família de jueus russos de classe mitjana treballadora, i el seu quartet de Baltimore té connotacions clarament autobiogràfiques, on els temes de classe social i de condició forana també afloren.
En aquest film, destaca per damunt de tots Robert De Niro, que encarna els dos gàngsters. Podrà ser qüestionable l’aspecte que ofereix el seu Vito pel que fa a l’autèntic, amb trets sospitem involuntàriament caricaturescos, però el tour de force interpretatiu s’accepta, amb flaires dels seus millors temps. La narració s’inicia el 1957 amb l’intent d’assassinar Frank per part de Vito, un caràcter presentat com a irreflexiu i brutal, que no atén a raons de cap mena. La circumstància dona pas a flashbacks remots i més recents amb relació a aquest inici, que es vol impactar per bé que esdevé previsible, i que s’alternen amb la continuació de l’acció després que Frank superi el tràngol amb la intenció de retirar-se tot cedint el poder definitivament a Vito. Hom parla de dues personalitats ben diferents: el darrer amb el cervell fred, calculador i conscient del difícil equilibri que cal mantenir entre totes les famílies; el primer, Vito, incapaç d’atendre a raons, malfiat congènitament, delitós per recuperar el poder perdut i quedar-se de passada amb la resta. El 1937, no li havia quedat més remei que cedir la seva part a Frank en haver de fugir a Itàlia per evitar ser empresonat per un assassinat; en retornar el 1943, es troba amb les reticències de Frank, que veu com s’alterarà l’equilibri aconseguit entre les famílies. Ja als anys 50, la relació congriada de malentesos, el drama esclata.
A l’ombra d’Scorsese i Coppola
En aquest film, llarga és l’ombra de The Godfather, que sembla ser el patró de diverses escenes. Això fa que com a espectadors avesats, veiem venir el desenllaç de moltes d’aquestes; la sensació general, després dels nombrosos films “mafiosos” de Scorsese com a afegitó —qui tot i tenir el film de Coppola com a indiscutible referent, sempre ha aconseguit sortir-se’n amb nota—, és que Levinson ha fet un film rutinari, amb pocs elements que sobresurtin tot i les considerables llibertats pel que fa als fets autèntics que lògicament cerquen fer el film atractiu.
A banda, Levinson sembla dur-se per la rutina televisiva i abusa innecessàriament dels primers plans. Ningú no pot negar que aquests primers plans del director a voltes aporten quelcom poderós, quasi d’entomòleg dels sentiments i les emocions —quelcom a banda propi de l’estil del director— a cintes com la que precedeix The Alto Knights (The Survivor, on el treball de Ben Foster, Viky Krieps, i el breu, però intens de Dar Zuzovsky arriben a nivells expressius d’antologia), però no és el cas d’aquest film, on esdevenen innecessaris sovint, i que semblen parlar d’una actitud de treball rutinari viciat. Una pel·lícula com aquesta hauria d’haver tingut més aire, tot tenint en compte que la recreació d’època és bona, atès el pressupost de 110 milions de dòlars de què el realitzador ha disposat.
Cal destacar el paper intens però reduït de les consorts respectives: Bobbie (Debra Messing), esposa de Frank, i Anna (Kathrine Narducci), conjugue de Vito; particularment la segona en l’escena del judici. Messing transmet una muller abnegada i patidora, compenetrada amb son marit i columna de sosteniment per a Frank. Dues sòlides actrius que contribueixen a mantenir l’edifici.
En suma, malgrat un guió innecessàriament massa explicatiu en els diàlegs, amb tot un seguit d’escenes tòpiques i previsibles, la bona factura, els treballs dels actors, i el savoir faire d’un veterà com Barry Levinson salven el film de la crema i el fan, si més no, acceptable, a més amb un desenllaç amb alguna mitja sorpresa que posa color. Tot tenint en compte que el film era un projecte que es remunta als anys 70, i que ha passat per diverses majors, per acabar finalment en mans de la Warner Bros el maig de 2022, hauria calgut esperar alguna cosa més, però. Es va rodar el desembre de 2022 a Ohio, i particularment a Cincinnati.
Veredicte
El millor: Com sempre en aquest subgènere de gàngsters que pretén una bona recreació, la bona posada en escena de Neil Spisak (The Trip to Bountiful i Dins Danielsen (Gotti); també el treball de De Niro.
El pitjor: Una certa sensació de treball rutinari tant en l’execució com en el resultat final. Massa primer pla que, a més, va acompanyat de moviments de càmera ràpids en tràvelings que roten o en panoràmiques accelerades, que a voltes generen un efecte visual de mareig.
Nota: 6,5
