Ai, déu, en Vicenç i l’Helena.
Comença juny i arribem al punt de no retorn, a l’embolic més embolicat de la trama principal que ja no té manera de resoldre’s sense destrossar-ho tot. A aquell moment —confessem-ho— que fa que mirem capítol rere capítol i que en vulguem més només de veure la prèvia. Que ens fa saltar cap al sofà quan són a punt de tocar les quatre.
Ara ja ho sap tothom. El Vicenç i l’Helena són parella. El que va començar com un petó despistat entre sogre i jove al gener s’ha convertit en un amor surrealista —que no aprovo!— que ens ha regalat i sembla que ens regalarà moments familiars i situacions incòmodes a més no poder.
I cadascú se sap lo seu, però veig la festa de l’Alba i no sé si trobaríem realitats que superin la ficció. Una escena amb un còctel de sentiments perfecte: la gelosia i el malestar de la Joana que no aguanten la impostura que ella mateixa s’imposava; la culpabilitat que es menja l’Helena, que amb el seu amor ho ha emmerdat tot; l’amor dels nens cap a l’avi, que passa per damunt de tot i fa precisament que les normes establertes s’hagin de trencar i hagin d’aparèixer Vicenç i bicicleta; la traïció que sent el Manel quan veu que el mal als seus avis ve de dins; el fàstic que no amaguen el Marcos i la Roser, sempre amb la llengua tan clara.
Però és que s’està fent la dona del seu fill mort. El pare del seu marit mort. Que no hi ha més gent, al món, que ens hem d’anar a fixar en aquests? Segueixo insistint en la meva teoria que no s’estimen, o que és un amor que es fonamenta en una pèrdua comuna i que és culpa d’això, de la soledat.
En fi, hi haurà més sorpreses, però som al mes de maig i interpreto que aquesta revelació de la relació a tothom és el punt de gir final, el que ho precipita tot, el que obre el desenllaç de la temporada, ben bé com si fos el que ens indicaria el final de la pel·lícula. Ara ja no poden fer-se enrere, tot i que sembla que potser es penedeixen d’haver-ho embolicat tant. I ens falta saber quan ho sabran els nens. Mare meva, quan ho sàpiguen els nens! Com coi se li diu, això, a una criatura? Esperarem ansiosos.
Aquí estem, així estem: ansiosament enganxats. Amb ganes d’un desenllaç en aquesta família i del trencaclosques que suposen totes les altres trames, també. Que entre la consultoria i el bombo de la Noe, l’amor de la Sílvia cap al Litus i l’altre que no nota res, el Quim que a poc a poc es posa a lloc… en tenim per estar entretinguts.
Perquè després diguin que si la sèrie diària de sobretaula vol dir serieta tonta de segona. I un xurro.