Teràpia de xoc

- Advertisement -

Si en un salt temporal impossible William Shakespeare hagués viscut als nostres dies, no li hauria sigut tan estrany entendre la humanitat com a primera vista ens podríem imaginar. Guerres, violència, tragèdia, odis… i l’amor, és clar, tots els temes que el dramaturg anglès va convertir en la base del seu estil més característic continuen tan vigents igual que fa més de quatre-cents anys. La seva atemporalitat va paral·lela a la mateixa essència de l’ànima humana: violenta, destructiva però fascinant a la vegada, capaç del millor i pitjor i terreny propici per la tragèdia. Segurament per això (i per moltes altres coses, evidentment) Shakespeare traspassa fronteres, èpoques i persones i és l’autor més adaptat al llarg de la història. El teatre, allí on Shakespeare va imaginar la seva obra, ha sigut l’art que més l’ha abraçat, però el cinema és on ha trencat totes les limitacions d’un escenari.

William Shakespeare
William Shakespeare

No hi ha obra de Shakespeare que em fascini tant com Macbeth (si exceptuem La tempesta o com un senyor anglès del segle XVI va escriure les arrels de molts reality actuals) i la seva brutalitat, devastació i cruesa a l’hora de representar la humanitat en la tessitura de la lluita pel poder i les seves conseqüències. Macbeth explica la història d’un despietat i valent general escocès al qual se li apareixen tres bruixes que li vaticinen una sèrie de profecies entre les quals la més important és convertir-se en Rei d’Escòcia. L’alegria inicial dona pas a una espiral de sang i demència quan el protagonista, encoratjat per la seva dona, assassina al Rei, ocupa el tron i cau en un parany de culpa i violència on, per protegir la seva mentida, haurà d’anar assassinant a més persones convertint-se en tirà.

- Advertisement -

Aquesta història universal sobre l’ascens, regnat i caiguda de dictadors, megalòmans o simples humans que es veien com a pacificadors nascuts per convertir el món en un lloc millor ha estat adaptada infinitat de vegades al cinema amb èxits dispars, però amb films notables o fins I tot obres mestres. Orson Welles en va fer una bona pel·lícula en la seva millor època després de Citizen Kane i just abans d’una altra de les seves grans adaptacions de Shakespeare, Othello, Akira Kurosawa la va adaptar al Japó feudal amb Toshiro Mifune de protagonista i rebent una pluja de fletxes icònica a Throne of Blood. I més recentment Michael Fassbender i Marion Cotillard n’han coprotagonitzat una versió bruta, sanguinària i estilitzada mentre que Joel Coen en dirigia una en blanc i negre més propera a l’expressionisme alemany amb Denzel Washington i Frances McDormand. I per sobre de totes hi ha la versió de 1971 dirigida per Roman Polanski.

- Advertisement -

Què millor que Shakespeare? Què millor que Macbeth?

El Macbeth de Polanski té una sèrie de particularitats o casualitats, que com moltes obres mestres en la seva gènesi, seria impossible que fossin planificades. En aquest cas, desgracies directament. Polanski és un director polèmic, un home rodejat de tragèdia i dolor, ple de llums i ombres i un geni darrere de la càmera. Va patir l’horror de l’Holocaust quan era un nen (la seva mare hi va ser assassinada) al gueto de Cracòvia, quan la seva carrera a Hollywood començava a despuntar va perdre a la seva dona Sharon Tate i al seu fill nonat assassinats per la família Manson i anys més tard drogaria i violaria a una nena de catorze anys en una festa a la mansió de Jack Nicholson, fet pel qual va fugir dels Estats Units per no tornar-hi mai més. La seva figura plena de clarobscurs no ha de tapar la seva genialitat dirigint. Sempre defensaré la separació de l’obra i l’artista i per analitzar l’art de qualsevol creador, per molt menyspreable que puguin haver sigut alguns dels seus actes, cal observar la influència que tenen en el seu art.

Macbeth
Macbeth (Roman Polanski, 1971)

Quan Polanski aborda l’adaptació de Macbeth feia tres anys que no dirigia cap pel·lícula després de l’èxit de Rosemary’s Baby l’any 1968. Només un any després de l’estrena d’aquesta, Sharon Tate havia sigut assassinada i el director, refugiat a Suïssa tractava de recuperar-se del trauma amb sessions d’esquí i sexe esgotadores. Havia perdut, en paraules seves, “a l’única persona de la seva vida que l’havia fet feliç”. El dolor el trencava en mil bocins i al final va acabar tornant al que feia millor i on segurament podia oblidar, d’alguna manera, la realitat: el cinema. La seva primera aproximació, una adaptació de Papillon (que més endavant coprotagonitzaran Steve McQueen i Dustin Hoffman) no fructificà, així que, de manera natural, optà per a una tragèdia. I què millor que Shakespeare? Què millor que Macbeth?

Un film catàrtic

És impossible destriar la tragèdia de Macbeth de la del mateix Polanski. L’adaptació del director polonès és extremadament violenta, bruta, crua i recorda en molts moments i de manera perillosament real a la tragèdia que Sharon Tate i quatre persones van patir a Cielo Drive. Ja des del principi amb l’aparició de les tres bruixes semblants a una secta hippie que bruteja (i utilitza drogues per visualitzar profecies), amb el personatge de Lady Macbeth interpretat per una fantàstica Francesca Annis que ja a la primera aparició recorda moltíssim a la Tate pèl-roja de Fearless Vampire Killers (la pel·lícula on el director i l’actriu es van conèixer) o en cada un dels assassinats, en especial el de la família del personatge de McDuff amb els inquietants crits fora de càmera. És evident que tota la pel·lícula no és una representació dels assassinats reals, però les semblances i detalls entre l’obra de Shakespeare i els crims de la família Manson són innegables. Polanski utilitza el film com una catarsi personal, una teràpia de xoc on dibuixa elements angoixants per tot arreu.

Fotografiada de manera fosca i opressiva amb molts espais tancats, hi proliferen els sostres baixos, els plans que tallen als personatges o directament separen les estances on es troben. A l’exterior no hi ha un contrapunt, sigui per la climatologia o per il·luminació irreal i forçada on destaca un vermell quasi màgic que vaticina sang en molts moments, la vida, el món, no és ni millor ni esperançador pels personatges. En altres paraules, no hi ha escapatòria enlloc, només queda refugiar-se en un mateix. Però la veu en off del personatge protagonista (aquí encarnat per Jon Finch) plena de dubtes i remordiments emulant els seus pensaments interiors, fa que encara s’accentuï més tota la naturalesa insana de la trama.

És evident que Roman Polanski no va recrear pla per pla el que li havia passat a la seva dona, però el seu Macbeth és una prova del sofriment que ell portava al damunt (també s’hi poden llegir lectures sobre la seva experiència amb l’ocupació nazi) i per extensió del que pot arribar a patir i fer patir l’ànima humana. No hi ha lectura positiva, esperança o vida després d’aquesta obra mestra, només dolor. L’obra de Shakespeare és atemporal perquè arriba al centre de l’ànima de tota la humanitat. Capaços del millor i del pitjor, la nostra dualitat és la de Polanski, la de Macbeth o la del mateix Shakespeare, fa mig segle, als anys seixanta o avui en dia.

- Advertisement -
Ovidi Domènech
Ovidi Domènech
Es defineix com un orgullós fill del Sud i assegura que té ADN peterpanista. La vida li passa a 24 fotogrames per segon. "Hitchcock, Spielberg, Fincher, McQueen i Monroe són els pilars de la humanitat". L'Ovidi Domènech té les coses clares i no té pèls a la llengua.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

spot_img

Articles més recents