La pel·lícula Desierto és la segona producció, però la més important, del cineasta mexicà Jonás Cuarón, fill d’un dels directors de més renom Alfonso Cuarón (Gravity o Paris, je t’aime).
La història està ubicada a la frontera entre Mèxic i els EUA, on Moisés i altres immigrants travessen a peu l’estret camí, cercant noves oportunitats a l’altre costat o retrobar-se amb els seus éssers estimats. El grup, però, és descobert per en Sam, un vigilant tocat de l’ala que gaudeix eliminant els indocumentats a cop d’escopeta. Davant les inclemències del desert, Moisés i Sam es trobaran en una llarga persecució de la qual tant sols en pot sobreviure un.
Es tracta d’un drama sobre la immigració, indicant amb totes les seves forces la situació amb la qual conviuen al país mexicà demanant a crits una solució per aquest problema íntimament lligat a la realitat actual. La manera en la qual es van desenvolupant els fets és molt realista, demostrant a cada escena el terror amb el que conviuen carregat de tensió, en un clímax que malbarata suspens.
La seva simplicitat en el guió i monocromàtica ambientació denoten una ficció sense gaires pretensions ni complexitats. Tot i així, té un transfons dramàtic massa exhaustiu que fa morir tota cruesa i realisme que hi pugui haver.
Els actors estan limitats però compleixen perfectament la regla de la caça entre ratolí i gat, on amb dos elements ja hi ha una perfecta simbiosi i equilibri per desenvolupar els fets amb total sintonia. I, és més, ambdós actors, Gael García Bernat i Jeffrey Dean Morgan mostren les seves cartes des de el primer minut.
En definitiva, és un thriller que compleix el seu propòsit, però que esgota els seus recursos en mostrar la càrrega sentimental dels fets. Tot i així, es pot gaudir a la perfecció i mantindrà l’espectador inquiet al seient durant els seus breus 90 minuts de durada.
Veredicte:
El millor: Està carregada de tensió, suspens i és emocionant en conjunt. L’actuació d’en Gael García Bernal és supèrbia.
El pitjor: A mesura que avança es va tornant cada vegada més tediosa. L’apunt sentimental sobre l’ immigració queda força de banda.
Nota: 7
