En el marc de la 20a edició del DocsBarcelona, ahir va tenir lloc una xerrada per parlar sobre la indústria documental a Catalunya. Una taula rodona de dinamització empresarial, on professionals i experts del món documental van analitzar el passat, el present i el futur d’aquesta. L’acte va estar moderat per Paco Escribano i va comptar amb: Joan Gonzàlez, productor i director del Festival Internacional DocsBarcelona; Tono Folguera, productor de cinema a Lastor Media; Jordi Balló, director, professor i Doctor en Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra; Blanca Piulats, membre del Institut Català de les Empreses culturals (ICEC); Neus Ballús, directora i guionista de cinema i, Miquel Garcia, director de documentals i nous formats de TV3.
Exclamació o interrogació
El moderador Paco Escribano llençava una primera pregunta als participants de la taula i els qüestionava sobre si posarien un signe d’exclamació o d’interrogant al títol de la xerrada, en funció de la seva visió de la indústria. La primera intervenció va ser la de Tono Folguera qui va presentar una visió força negra de la situació actual del gènere documental. “La indústria del documental està tocada i en perill d’extinció”, afirmava i segons ell un dels principals problemes, a part de la falta de finançament, és que bona part dels productors i directors de documental s’estan passant a la ficció. Per la seva banda, Joan Gonzàlez, aportava un tarannà més positiu, ja que, segons ell, “la societat ha acceptat el documental” i actualment vivim un moment en el qual la cinematografia del país és forta, hi ha talent i comencen a haver-hi circuits per donar visibilitat a aquests productes. Ara bé, també és conscient de les mancances i del camí que encara queda per fer, “ens hem de posar a treballar”, sentenciava.
El paper de la televisió
Per la seva banda, Miquel Garcia, aportava la seva experiència com a director de documentals a TV3 i creu que “és un miracle la salut de la indústria” a dia d’avui. Tenint en compte la falta d’ajudes i la falta de visió per part de les cadenes a atrevir-se a fer un canvi de mentalitat, Garcia afirmava que els documentals són un producte molt rendible per les televisions. Per il·lustrar la seva afirmació va presentar com a exemple el nombre d’espectadors que van veure per TV3 el documental Jarabe contra el càncer, que va aconseguir 438 mil teleespectadors. A més a més, és del parer que “sense les televisions no viuríem aquest moment del documental”, ja que, hi ha “certs productes que només poden funcionar en televisió”.
En aquest sentit, Tono Folguera, matisava que actualment s’hauria de “treure de l’equació” les televisions públiques, ja que se’ls atribueix un pes que no els pertoca. S’haurien de trobar noves vies d’exhibició i distribució per no dependre tant de les televisions. Tot i això, la directora Neus Ballús explicava que la seva trajectòria no hauria estat possible “sense el suport de la televisió pública catalana”. Per ella és una finestra indispensable que dóna lloc a primeres obres amb un llenguatge diferent. A més a més, Garcia afirmava que les cadenes creen hàbits i que per això, programes dedicats a aquest gènere han fet que el públic estigui “educat en el documental”.
Mirada al futur
És clar que la situació actual del documental no és la idònia, tot i la gran quantitat de talent i projectes que es fan cada any. Segons Blanca Piulats, des de l’ISEC tenen dades que afirmen que l’any passat es van produir un total de 30 documentals catalans i, que entre el 2011 i el 2016, les produccions catalanes de documentals representen el 41%. En aquest punt Joan Gonzàlez creu que part de la solució passa per, “crear un think thank i un Film Institute, i no pensar que tot ha de passar per la TV pública”.
En aquest punt de la xerrada va intervenir un convidat de luxe i un referent en el món del documental, Tue Steen Müller que afirmava que en el cas de Dinamarca, els costos de producció són menors, ja que, hi ha una ajuda important per part del Danish Film Institute. També va fer un petit anàlisi del gènere documental català i a parer seu, “no es veuen documentals experimentals ni creatius”, segons Müller la majora són massa d’investigació. Però va ressaltar la feina de festivals com el DocsBarcelona, afirmant que “així es crea una comunitat al voltant del documental”.
Seguint amb el seu discurs, Joan Gonzàlez explicava que vivim en un moment en el qual s’ha d’enfortir l’ecologia que representa la indústria documental, passant per la formació, la producció, la distribució, etc. I per això, és necessari segons Gonzàlez pensar i crear una estratègia. “Som fills del voluntarisme més que de l’estratègia”, explicava i segons ell això fa que quan venen mals temps “es pateixi”.
Es necessita més
Miquel Garcia, exposava que un altre objectiu de cara al futur és aconseguir més finançament –un punt amb el qual hi estaven tots d’acord– i més finestres “més plurals” per donar cabuda a tots els projectes. En aquest sentit, Neus Ballús afirmava que es necessiten “espais d’experimentació pel llenguatge documental”, per no caure en la monotonia i crear coses noves. De la mateixa manera, aquí a Catalunya hi ha el handicap afegit que les històries que es plantegen han de tenir un component universal perquè també funcionin a fora. “Fer-se un lloc i un nom a nivell local pot ser fàcil”, afirmava Ballús, i afegia “però a nivell internacional no”.
Seguint amb la línia de falta d’ajudes econòmiques, Tono Folguera, es queixava de la dificultat de fer entendre als polítics la importància de la cultura. “És molt difícil optar als ajuts tot i que existeixen”, afirmava. Completament d’acord amb Folguera estava Joan Gonzàlez, que demanava més compromís polític per poder avançar i mantenir una indústria documental forta. “Subsistim per romanticisme”, sentenciava Neus Ballús, ja que, el pressupost mitjà per producció hauria de ser molt superior al que hi ha actualment. “El cost en sang i suor no està comptabilitzat”, deia Ballús.
