Una tarda amb Tarantino a Barcelona

- Advertisement -

L’esperada presentació de l’últim llibre de Quentin Tarantino a Barcelona ja és història. Diumenge 9 d’abril de 2023, en plena Setmana Santa, unes 1.500 persones vam omplir el Teatre Coliseum per assistir a un dels esdeveniments més esperats de l’any, tot i el preu elevat de les entrades (82,50 euros la més econòmica, 94 euros els seients d’una platea que estava a vessar).

- Advertisement -

I és que Barcelona ha estat una de les parades de la gira del director nord-americà per presentar el seu segon llibre, el primer de no-ficció, Cinema Speculation, que en català s’ha traduït com a Reflexions sobre cinema (una traducció de Núria Parés excel·lent i molt curosa, per cert). Hi havia molta expectació per saber com seria l’esdeveniment, ja que en el moment que les entrades es van posar a la venda només se sabia que seria una conversa amb públic i que llegiria algun fragment del llibre. Pocs dies abans, se’ns va comunicar que l’acte seria lliure de telèfons mòbils, i que la presentació aniria a càrrec de Jordi Costa, crític i cap del departament d’exposicions del CCCB.

Sortida a l’escenari al més pur estil rockstar

- Advertisement -

Un cop fetes les presentacions per qui no tingui idea de què anava la pel·lícula, us explico les meves sensacions sobre aquest macroesdeveniment. Només arribar al Coliseum, ja es respirava ambient festiu. Molta gent, molt bon rotllo i moltes ganes de gaudir. Pocs minuts després de les 7 de la tarda, Jordi Costa va sortir a l’escenari per recordar la prohibició de telèfons mòbils i càmeres, i explicar que l’acte tindria dues parts: una conversa entre ell i Tarantino, i una segona part amb Tarantino llegint un capítol del llibre. La mala notícia era que no hi hauria col·loqui, però seguidament va aparèixer Tarantino en escena per fer-nos oblidar les penes: tot el teatre en peu aplaudint-lo i victorejant-lo, prenent consciència que era veritat, que ell estava allà i que ens donava les gràcies per passar la tarda de diumenge amb ell.

Bambi, el film més traumàtic per al jove Tarantino

A partir d’aquest moment, vam tenir una hora i poc de conversa amb Jordi Costa i Quentin Tarantino sobre diversos aspectes que es tracten al llibre. El que haureu vist titulat a la majoria de mitjans és el fet que el film que més va traumatitzar el director quan era petit va ser Bambi. Si heu llegit el llibre, no us sorprendrà perquè allà ja ho explica, però veure-li explicar a ell no té res a veure amb llegir-ho, va ser tota una experiència. Si no heu llegit el llibre, us en faig cinc cèntims: des de ben petit, Tarantino anava al cinema amb la seva mare i el seu padrastre, i veia pel·lícules que no estaven recomanades per la seva edat.

Eren els anys 70 i moltes d’aquestes pel·lícules són les que més el van marcar, i de les que parla al llibre que presentava a Barcelona. Jordi Costa li va preguntar, de tot el material que va veure en aquella època, sent un nen, si hi havia alguna imatge o pel·lícula que el va traumatitzar especialment. I aquí és quan entra Bambi. Diu Tarantino que el problema que va tenir amb Bambi és que no ho va “veure venir”, que el tràiler i el cartell semblaven una cosa, i la pel·lícula en va esdevenir una altra, i que està convençut que no és l’únic a qui li va passar, i que Bambi ha estat traumatitzant nens i nenes durant diverses generacions. Va ser un dels moments més divertits de la tarda, i un dels que va generar més aplaudiments.

La influència del cinema negre dels 70

Tarantino també va parlar de la seva primera experiència en una sala de cinema on era l’únic blanc de la sala, quan va anar a veure Black Gunn de Jim Brown i, igual que confessa al llibre, ja no va tornar a ser mai més el mateix: “M’he passat tota la vida intentant recrear l’experiència de veure un nou film de Jim Brown un dissabte a la nit en un cine negre el 1972”.

Tarantino també va parlar del seu amor pel cinema espanyol. A banda de la seva admiració per Almodóvar i l’escena inicial de Matador, també va fer referència a La residencia, de Narciso Ibáñez Serrador, les pel·lícules de Jesús Franco o La novia ensangrentada, de Vicente Aranda. També va explicar que no té res en contra de les pel·lícules actuals de superherois, simplement que per a ell han arribat massa tard.

Hi haurà més reflexions sobre cinema

Els pocs moments en què Tarantino i Costa es van sortir del “guió” de parlar de Reflexions sobre cinema va ser quan el director va anunciar que es planteja escriure més llibres d’aquest tipus amb pel·lícules d’altres filmografies com la italiana o la japonesa, i quan Jordi Costa li va preguntar per la seva pròxima pel·lícula, The Movie Critic, de la que va explicar que se centra en un crític de cinema dels 70 que només coneix ell. “No puc explicar res més”, va dir entre els aplaudiments del públic.

La influència de Floyd Ray Wilson

- Advertisement -

A la segona part de l’acte, Tarantino havia de llegir un capítol del llibre. Va triar l’últim, dedicat a Floyd Ray Wilson, però no el va llegir, el va interpretar d’una manera magistral. La passió amb què va llegir és la passió amb la qual ha escrit el llibre, i això traspassa el paper, s’ha de reconèixer. En Floyd era un home negre de prop de 40 anys que va viure durant un any i mig a finals de la dècada dels 70 a l’apartament que la mare de Tarantino compartia amb dues amigues seves, la Lillian i la Jackie (parella d’en Floyd).

No podré explicar millor del que ho va fer Tarantino a Barcelona o del que ha escrit al llibre quina va ser la seva relació amb en Floyd ni de quina manera el va influir. Si heu llegit el llibre, sabeu de què parlo. I si no, tot i que us recomano molt que el llegiu, sí us diré que va ser gràcies a Floyd Ray Wilson que el jove Tarantino es va plantejar per primer cop dedicar-se al cinema (estem parlant de quan tenia 16 anys i portava ja molt de temps veient moltes pel·lícules). Hi ha qui diu que el crític protagonista del proper film de Tarantino podria ser aquest Floyd, que no va treballar com a crític a cap mitjà, però qui, per a Tarantino, era un pou de saviesa (cinèfila i de la vida en general) i així ho manifesta a Reflexions sobre cinema.

Tarantino a Barcelona: he vingut a parlar del meu llibre…

Com veieu, he fet una crònica com a fan de Tarantino. He gaudit molt el seu llibre, he après sobre ell i sobre el cinema, he descobert moltíssimes pel·lícules que desconeixia i he descobert una nova mirada en algunes pel·lícules que sí coneixia. Però haig de reconèixer que esperava que aquest esdeveniment anés una mica més enllà del llibre, descobrís coses noves per a les persones que ja ens l’hem llegit, parlés de per què ha triat les pel·lícules que ha triat, per exemple, o fos més explícit en de quina manera han influenciat en les seves pel·lícules. I, sobretot, reconec que esperava que hi hagués col·loqui, en això estàvem d’acord totes i tots els assistents. Tot i això, va ser una tarda meravellosa i una gran experiència cinèfila que no sé si tornarem a viure.

- Advertisement -

Articles relacionats

1 COMMENT

  1. Ja són ganes de pagar 82 € per la presentació d’un llibre i mentre que els nostres escriptors han de fer via crucis per poder promociar els seus llibres. Ara la culpa bo es d’en Tarantino, sinó de qui ho paga i ho fomenta.

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents