En un moment de TÁR, el personatge de Cate Blanchett explica en una entrevista que la Cinquena Simfonia de Beethoven comença amb un silenci. “Cap músic pot començar a tocar fins que la directora marqui l’inici de l’obra”, diu, ja que la seva feina no és una altra que la de dominar el temps. I així comença la pel·lícula; no en silenci, però sí sense imatge, amb uns llargs títols de crèdit que són tota una declaració d’intencions del director: Todd Field té la batuta i decidirà que la imatge entri quan li plagui. I no només això. Després d’haver-se passat 16 anys sense dirigir, aconsegueix controlar el temps de les quasi tres hores que dura el film no només amb una tècnica impecable, sinó també amb una complexitat i emoció que gairebé situen la cinta al terreny de les obres mestres.
La interpretació de Blanchett a TÁR ja li ha valgut un Globus d’or i una nominació a l’Oscar 2023. Si el guanya serà el seu tercer després de The aviator (2005) i Blue Jasmine (2014).
TÁR: una interpretació amb molts premis
TÁR, estrenada a la Mostra de Venècia, explica la història de Lynda Tár, una directora d’orquestra i compositora que té una opinió bastant elevada de si mateixa (d’aquí les majúscules del títol). De fet, podríem dir que el seu personatge, fictici, s’inspira en les vides de diverses pioneres en el seu camp, com podria ser la directora de l’Orquestra Simfònica de Baltimore, Marin Alsop. Si Little Children, l’anterior obra de Field, era una pel·lícula centrípeta —se’ns mostrava un fragment de la societat americana a partir dels personatges d’un barri acomodat de la Costa Est, les històries dels quals acaben convergint en un final tancat i completament narratiu—, a TÁR podríem dir que passa el contrari.
El personatge central avança com una força centrífuga al llarg del film, trencant la seva imatge pulcra i controlada a favor d’una descomposició i fragmentació cada vegada més grans.
Aquesta evolució (o involució) també afecta a la forma de la pel·lícula, que comença d’una manera completament opaca i amb una gran quantitat de diàlegs sobre tecnicismes musicals que no fan més que posar una barrera entre l’espectador i la grandesa quasi inintel·ligible d’aquesta maestro, qui utilitza els seus coneixements i pedigrí per escudar-se de la seva vulnerabilitat, sobretot referent a la seva vida personal. Amb tot, com tota artista que no en té prou amb els èxits acumulats, Tár aviat entén que si vol seguir caminant cap a la grandesa i reconnectar amb si mateixa per ser capaç de continuar creant, haurà de dur a terme una reinvenció total. Encara que aquesta impliqui destruir-ho tot, cremar ponts i tornar a la humilitat dels orígens. Aquest és precisament el camí del film, que, a poc a poc, va abandonant la concreció en favor de l’abstracció.
Una experiència més enllà de la música
Cal dir que TÁR compta amb nombrosos i llarguíssims plans seqüència d’un virtuosisme que fa por, però és que no li queda una altra que posar-se al nivell del personatge al qual retrata, que és la millor entre les seves iguals. Per això tant la fotografia com la part musical del film també són extremadament cuidades, igual que un tall de muntatge que és un dels més emocionants que aquest crític hagi vist mai. De fet, podríem dir que l’univers de la música clàssica és d’una precisió i realisme com poques vegades s’han vist al cinema.
Todd Field va dir que va escriure aquesta pel·lícula pensant en Cate Blanchett com a protagonista i que si li deia que no, abandonaria el projecte immediatament. I, en certa manera, és una decisió que es pot entendre. A TÁR, Blanchett resulta perfecta per aquest paper. I és que és pura elegància. Classe. Intel·ligència. I abraça el paper amb una animalitat i brutalitat que no s’havia vist mai en ella. Sens dubte, és una de les seves grans actuacions. De fet ja a Venècia va guanyar la Copa Volpi… Tot això malgrat que Blanchett no deixa de ser víctima dels cànons i manierismes dels actors seva generació. Això Todd Field ho sap i ho aprofita per dotar la seva pel·lícula de diverses capes metacinematogràfiques, com fa amb la contraposició del personatge de Blanchett amb el d’una jove violoncel·lista que pertany a una generació amb qui no comparteix certs hàbits i creences.
A ella els noms dels directors il·lustres no li diuen res i no escolta vinils, com solen fer molts músics de clàssica. Aquests valors quasi pagans generen una contradicció interna a Lynda Tár i generen un nou foc que alimenta una història que d’altra manera hauria pogut resultar massa barroca i freda. També la connecten al nostre present més immediat, on les xarxes socials, les minories —queer, racialitzades— i la cultura de la cancel·lació s’entremesclen i afecten negativament a un personatge a la deriva que ha de trobar un nou punt d’ancoratge. I aquí ni la seva parella, interpretada per una excel·lent Nina Hoss, ni la seva assistent, una discreta Noémie Merlant, semblen ser suficients per evitar que s’ofegui pel pes de la seva pròpia excel·lència.
