Suro, l’ópera prima del basc Mikel Gurrea arriba als cinemes aquest 2 de desembre amb l’aval de dues nominacions als Goya. El film planteja com a gran tema la fugida de la gran ciutat. Substituir cotxes, fum i soroll, pel cantar dels ocells i el xiuxiueig del vent que mou els arbres. Nucli urbà contra el territori rural. Muntanya o platja. Pagès o pixapins. Recollir préssecs o treballar en una oficina. Dos mons eternament enfrontats de què poder treure infinitat d’històries.
Aquest any hem estat testimonis del potencial argumental que té el camp. Aquest ens ha regalat històries com la d’Alcarràs de Carla Simón, que mostrava la crisi d’una família pagesa, sotmesa a una modernització que substitueix préssecs per plaques solars. Sense anar gaire lluny, al mateix territori català trobàvem la pel·lícula Tros on un adobat Pep Cruz tornava a la pantalla gran per donar vida al Joan, un vell pagès d’Alcastrer, que no permetria el robatori a les seves terres. I no oblidem la nova pel·lícula de Rodrigo Sorogoyen, As bestas, en la qual ens transporta i endinsa en una tradicional, angoixant i terrorífica Galícia enfrontada al canvi.
“Totes aquestes històries ens han fet mirar a l’horitzó, sortir de la ciutat, i endinsar-nos a l’espès i infinit món rural”
Desusant festivals i èxits
La pel·lícula va debutar amb èxit a la secció oficial del Festival de Sant Sebastià 2022. El cineasta novell presentava la seva primera pel·lícula i ho feia en català al Festival de la seva ciutat natal, fent retrunyir la sala del Kursaal per aplaudiments eufòrics. El film tracta la història ambientada a l’Alt Empordà de Girona, on l’Helena (Vicky Luengo) i l’Ivan (Pol López) una jove parella d’arquitectes de professió, hereten una masia amb un bosc d’alzines sureres i decideixen treure’n profit. Per ‘destapar’ totes les sureres contracten un grup de la zona, compost per obrers del territori i immigrants marroquins subcontractats. El pensament urbà i modern, crea tensió entre els patrons i els treballadors, fent fallir l’assentament, les seves esperances i la seva relació.
La pel·lícula, a diferència de les abans esmentades històries sobre el fet rural, peca d’avariciosa. Volent abastar moltes trames i subtrames, amb molt potencial per desenvolupar i aprofundir, acaben per no fer-ho en cap. Al principi del film, l’estranya i tensa relació entre Ivan i els treballadors, destacant el paper de peix fora de l’aigua, urbanita realitzant el paper de patró entre acomodats i tradicionals obrers; crea una interessant trama que podria haver desencadenat un conflicte semblant a la territorialitat que presentava, ja la mítica, Perros de paja. En comptes d’això, decideixen introduir els treballadors marroquins.
Tot i els intents frustrats d’introduir les noves subtrames, aquestes es queden a la superfície, ja que en comptes de centrar-se en el fet de la subcontractació dels treballadors i la mala conducta que estan duent a terme els obrers, decideixen centrar-se en un jove treballador marroquí que no té lloc per viure i és acollit a la Masia. Amb això, la trama decideix oblidar, la tensió entre els pagesos i l’urbanita, el grup de marroquins subcontractats, la crisi del rol de gènere i el desequilibrat rol de patró novell; tot això per centrar-se en el jove.
Helena, en canvi, durant la primera meitat de la pel·lícula passa totalment desapercebuda. Manté el rol d’arquitecta, però inexplicablement en veure a l’Ivan treballant a les sureres, es frustra i mostra indicis de menfotisme que desconcerta l’espectador. Si és veritat que els dos protagonistes evolucionen de manera diferent, l’arc de l’Ivan resulta més marcat i té més sentit que el de l’Helena.
Malgastar el potencial argumental que tenia l’Ivan amb els treballadors per centrar-se en escenes amb el nou hoste, és un malbaratament de guió. L’espectador, amb prou feines aconsegueix empatitzar amb el jove marroquí, i el punt desencadenant del conflicte final i el clímax, resulta pobre i desaprofitat, ja que en comptes de centrar-se en tots els treballadors se centra en un.
Un altre petit error va ser el de traduir mitjançant subtítols les converses en marroquí dels treballadors podent fer-nos empatitzar encara més a l’estat ‘ignorant’ i impotent de l’Iván, que no sabia en quina situació es trobaven ells. Un detall que hauria creat reflexió a l’espectador en què, com l’Ivan, no entén l’estat dels treballadors i no sap si ajudar-los o no.
Per acabar, l’escena final, en què Vicky Luengo deixa sortir tot el seu potencial dramàtic i excèntric, ballant i cridant a la pista de ball, resulta ser del tot ridícul i exagerat. Ja que, havent passat mesos de la crisi amb el jove, no s’entén com l’Helena i l’Ivan, no han parlat tot, i no han arreglat el malestar. El director decideix no mostrar cap conversa final entre la parella, però, en canvi, sí ensenyar una ‘caiguda moral’ de l’Helena a la festa.
La direcció i la fotografia del film resulten ser molt simples, no brillen ni sobresurten a la pantalla, tractant-se d’una pel·lícula on la interpretació dels actors ha de ser la pedra fonamental. La pel·lícula tenia molt potencial dramàtic. En algunes escenes la tensió de la trama manté lligat l’espectador a la butaca de la sala, però en aquesta ocasió no n’hi ha prou. Tenint un camp tan extens de trames per cultivar, centrar-se en una i aprofundir-hi és molt millor que agafar-ne moltes únicament per anomenar-les.
Veredicte
El millor: L’arc de personatge de l’Ivan, al costat de la gran interpretació de Pol López, construeix un personatge únic, curiós i entretingut.
El pitjor: La inconsistència de la trama. No empatitzar amb les “víctimes” de la pel·lícula. L’exagerat personatge de l’Helena.
Nota: 6
