Sugar comença sent un cuidat homenatge al cinema noir clàssic amb un protagonista elegant, heroic i misteriós que recorre la ciutat de Los Angeles resolent casos de desaparicions. Però el que acaba sent és una cosa completament diferent. Més sorprenent. Més esperpèntica. Més ambiciosa. I, per què no dir-ho, més decebedora.
Els primers episodis de la sèrie d’Apple TV+ són immaculats. L’investigador bondadós John Sugar, a qui dona vida un inspirat Colin Farrell, rep l’encàrrec d’un veterà productor de cinema de trobar la seva neta Olivia. La resta de la seva família, plena de secrets foscos del món de l’espectacle, no col·laborarà gaire en la cerca, en part perquè creuen que l’Olivia deu estar drogant-se en alguna cantonada, i, en part, perquè són uns impresentables.
Davant les traves de la família, i de la seva consellera/supervisora Ruby, que li aconsella que s’allunyi del cas, Sugar s’obsessiona encara més amb aquesta desaparició i vol investigar-la fins al fons, igual que ho fan els detectius de les pel·lícules clàssiques que tant admira. Pel·lícules com Vertigo, The third man o Touch of Evil, que apareixen constantment per complementar els moviments i pensaments del protagonista en una interessantíssima decisió estètica.
El millor de Sugar: el muntatge
I és que en la forma, Sugar és espectacular. La història de misteri i tensió de la desaparició de l’Olivia funciona, d’entrada, gràcies a les innovacions que des de la direcció aporten autors com Fernando Meirelles (City of God). No només amb la incorporació d’escenes d’altres films, sinó també amb una treballada cinematografia que juga entre el clàssic i el modern i, sobretot, un muntatge que mereix un paràgraf a part.
El muntatge de Sugar és potser l’element més destacable i interessant de la sèrie. M’atreviria a dir que val la pena mirar-la només per això. Seqüències on els personatges passen d’estar en un lloc a un altre mantenint una mateixa línia de diàleg o constants juxtaposicions d’escenes que s’intercalen de forma molt atrevida aconsegueixen elevar un guió que també pren decisions valentes, però que, en el seu cas, no funcionen tan bé.
Un gir inesperat
La direcció, l’estructura clàssica i Colin Farrell fan que la història sigui magnètica durant la primera meitat de la temporada. Però quan aquesta comença a deambular una mica més del compte, apareix un gir de guió que trenca amb qualsevol expectativa del que un pensava que seria la sèrie a l’inici.
Als darrers episodis, es fa evident la intenció que el creador i guionista, Mark Protosevich, tenia amb el gir. Però és difícil comprar-li. Sugar semblava voler ser una sèrie i n’acaba sent una altra. La forma, impecable, es manté intacta. Però el fons és decebedor. La resolució del misteri no és especialment satisfactòria i el missatge de l’obra queda difuminat enmig de l’estranyesa. Una llàstima, perquè tenia tots els ingredients per ser una de les sèries de l’any.
Veredicte
Agradarà: als fans del cinema noir i les sèries atrevides.
No agradarà: a qui busqui coherència i profunditat més enllà de l’estètica i l’originalitat.
Enganxòmetre: 7,5
Nota: 6,5
