‘Stranger Things 4’, la resurrecció d’una de les sèries predilectes de Netflix

El passat 1 de juliol  es va estrenar el volum 2 de l’esperada quarta temporada d’una de les sèries que van marcar, al començament, el despertar serial del qual ja estem tan acostumats avui dia. Parlo clarament d’Stranger Things, la sèrie que va néixer el 2016 i que proposava un relat de terror fantàstic, ambientat als 80, i capitanejat per un grup de nens.

Com aquests, la sèrie va créixer. Els nens van deixar la seva innocència enrere i es van endinsar a l’inquietant món de l’adolescència. La sèrie que prometia el malson a través dels ulls d’un infant es va convertir, malauradament, en un “culebró” juvenil. Les aventures infantils contra el mal, al pur estil dels Goonies, es van transformar en historietes d’amor d’estiu, cerques d’autoestima, personatges totalment estereotipats i una trama secundària de “terror” que deixava molt a desitjar…

Amb poques expectatives, i després de gairebé tres anys d’espera, la sèrie dirigida pels germans Duffer, va tornar trepitjant fort. Un malvat esgarrifós, violència i sang a dojo, profunditat en els personatges, i, el més important, quatre línies argumentals ben delimitades entre si. En aquest cas, si alguna fallés, aquesta no obstaculitzaria les altres.

Línia argumental d’Eleven

El personatge interpretat per Millie Bobby Brown, com la “super-nena” que va patir els abusos de les institucions secretes dels Estats Units, viu presa de la normalitat i de l’esbroncada que pateix a mans dels seus companys d’institut. L’heroïna que va salvar el petit poble de Hawkins, anys enrere, ara és una víctima de “bulling”. Aquesta adaptació d’Eleven amb el món ja l’havíem vist la temporada anterior, on la jove s’enfrontava amb la quotidianitat mitjançant una trama insulsa i ximple, sobre el fet de tenir xicot amb 14 anys i posar-lo gelós. En aquesta temporada Eleven no només dona la cara a la seva vida mundana, sinó que s’enfronta a la vida adulta, atorgant-li al personatge personalitat i profunditat, per tal de sentir-hi empatia.

Aquesta trama girarà al voltant d’una mirada reflexiva al seu passat amb l’objectiu de recuperar els seus poders, conèixer millor la història abans de conèixer la colla protagonista, i aprofundir en els sentiments i les emocions de la jove. Tot i que la trama, en algunes ocasions, es fa pesada i una mica exasperant, en general, resulta entretinguda i enriquidora.

El millor: l’absència de Mike a gran part de la línia argumental; el paper de “Papa” i la seva implicació a la nova Eleven, com la història que no havíem vist abans d’aquest personatge; i el punt calmat i pausat que atorga aquesta trama, a tota la temporada.

El pitjor: els militars realitzant el paper dels inexplicables “antagonistes” d’aquesta línia argumental, que només aporten una via d’escapament per a Eleven i una escena d’acció amb un helicòpter.

Línia argumental del rescat de Hopper

La tercera temporada acabava amb un trist final per l’heroica mort de Hopper, la figura adulta més estimada de la sèrie, però l’escena postcrèdits ja va donar a entendre que l’estimat xèrif seria viu. Això oferia a la sèrie, l’oportunitat clau d’una ironia dramàtica amb molt de potencial, on els personatges més units a aquest pensessin que es troba mort. Aquesta ironia dramàtica no dura ni un episodi. Una carta enviada des de Rússia revela el parador en vida del policia, marcant l’inici de la trama en qüestió.

Aquesta línia argumental juga un paper molt diferent de les altres. No només es tracta de la trama més allunyada del gènere, sinó que, per primera vegada, surt de les fronteres americanes, cosa que, per una banda, disminueix l’estereotipat del poble rus, i de l’altra, atorga a la sèrie un toc molt més aventurer. El seu rescat en general resulta ser divertit i tens, combinant violència explícita a la presó, amb tocs humorístics per part de Murray i Joyce. Amb un final on l’epicitat és present, les escenes de lluita i acció deixen satisfets a qualsevol  espectador que estimi aquest gènere.

El millor: la batalla final contra les criatures, la cruel experiència de Hopper a la presó i el despertar d’aquest nou personatge forjat per cadenes.

El pitjor: l’escena de l’avió, que sembla treta d’una pel·lícula d’Indiana Jones; la ràpida trobada entre Eleven i Hopper en els últims minuts de la temporada, podent haver allargat l’esperada unió per a la següent entrega; i, de vegades, la clara estereotipació del poble rus, i el seu, ja pesat, etern enfrontament amb els Estats Units.

Línia argumental a Califòrnia

Tractant-se de la línia argumental protagonitzada per Will, Mike, Jonathan i Argyle, el nou membre fumeta de la banda; és la que té lloc majoritàriament a Califòrnia, encara que es traslladi d’estat en estat a mesura que avança.

Els germans Duffer van veure bé la idea de reunir els personatges més simples i pobres de la sèrie en un mateix grup, per tal de no entorpir el transcurs dels altres. I van fer bé. Aquesta trama és, de lluny, la més avorrida i menys entretinguda de la temporada. La seva poca importància a la trama principal, el seu paper insubstancial en les decisions i accions dels seus companys, i el seu estrany bagatge sense sentit per tal de “rescatar” Eleven, resulta d’allò més anodí per a la temporada. Es podria dir que l’únic que fan és portar en escena a la Suzie, un personatge totalment oblidable de la temporada anterior; recollir a l’Eleven després que ella derrotés i s’escapés dels militars; i, finalment, omplir una banyera de sal. Almenys, d’aquesta trama hem rebut una gran quantitat de “memes” sobre la plorera del Will al cotxe.

El millor: alguns tocs humorístics que aporta l’Argyle, l’escena de tirotejos a la casa de la família Byers, i el nou comportament misteriós del Will.

El pitjor: el pesat Mike Wheeler que, malgrat que la seva xicota l’hagin raptat i hi hagi amics seus a punt de morir, ell es continua preocupant per la seva relació.

Línia argumental a Hawkins

La veritable raó del renaixement de la sèrie, la tornada als seus inicis de terror i aventures. Un malvat al més pur estil Krueger (fent una clara referència a aquest), calmat i metòdic, que ataca les víctimes en els seus somnis. Corprenedor, dramàtic i violent. Aquest antagonista s’enfronta a un esbojarrat grup de joves, que aporten aquesta innocència infantil que vèiem la primera temporada. Els aires del gènere slasher, el pes del thriller quant a la investigació de l’enemic, i les parts aventureres, donen forma a aquesta trama. Els temes banals es deixen de banda per centrar-se en el dol, en la pèrdua, en la nostàlgia, en la confrontació de la vida adulta, etc. Tot plegat, ens deixa una història èpica, d’emoció i profunditat en què no podràs evitar empatitzar i somriure.

El millor: la batalla final, un no parar d’emocions sense frens, que et transporta a la imaginació d’un nen jugant amb els seus amics a salvar el món.

El pitjor: el poc joc que donen al poble enfurismat que s’havia ajuntat per caçar l’Eddie i el seu grup.

Veredicte final

El millor de la sèrie: donar l’esquena a les dues temporades anteriors i centrar-se en recuperar l’esperit perdut de la primera temporada.

El pitjor de la sèrie: no han deixat cap trama oberta per a la temporada següent. L’avarícia, en aquest cas, pot trencar el sac. Ho han donat tot per aquesta temporada, i la següent, en ser l’última, podrien tornar a caure.

Nota: 9

Ricard Casanovas
Nascut l’any 2000, Ricard Casanovas és un apassionat pel setè art que va acabar els estudis a l'ESCAC, especialitzat en Estudis Fílmics i Guió. Com a redactor i articulista ha cobert el Festival de Sitges i normalment te’l pots trobar murmurant a la foscor de la sala del cinema, amagat per les últimes files. Advertència, mai li vulguis vendre un remake , ni li diguis que 'Shrek 1' no és la millor de la saga. Al seu bloc “No som uns p*** ignorants” desenvolupa un crit generacional a tots aquells i aquelles joves que no veuen bon cinema. Amb ganes de veure i escriure, el proclamat Vito, no pararà fins a trobar la seva arca de l'aliança, el seu cofre de l'home mort, el Rosebud… la pel·lícula perfecta

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents