Estiu de 1985, ha passat un any des dels esdeveniments de la segona temporada, quan Eleven va tancar el portal. Ara els soviètics busquen la forma d’aconseguir obrir de nou l’entrada a l’Upside Down. Mentrestant, amb la calor de l’estiu continuen les relacions amoroses d’en Mike amb l’Eleven i de la Max amb en Lucas, fet que comporta que en Will se senti desplaçat. A més, en Dustin ha tornat d’un campament científic, l’Steve treballa a la gelateria del nou centre comercial Starcourt i la Nancy i en Jonathan treballen al diari local. Però en aquesta felicitat estival de Hawkins s’hi està gestant una nova força que posarà en perill la mera existència humana. Aquests nens que ens han fet passar tan bons moments hauran d’unir les forces de nou per lluitar contra l’“Assotaments”.
Repartiment
En aquesta nova temporada continuen els mateixos actors de les anteriors temporades amb alguna nova incorporació. Winona Ryder torna a interpretar en Joyce Byers, la mare coratge divorciada que intrigada per la caiguda dels imants del seu frigorífic enrolarà en Hopper en una nova aventura. Ryder està més histriònica que mai, però tan meravellosa com sempre. El seu personatge m’ha semblat sempre una conjunció de la mare d’Elliot a E.T. i de la tinent Ripley d’Alien, té la ingenuïtat i la força suficient que li permet enfrontar-se contra qualsevol ésser sobrenatural que aguaiti la seva família.
David Harbour és el cap de policia de Hawkins, Jim Hopper. En aquesta temporada exercirà de pare atemorit que no sap com afrontar els canvis hormonals que pateix l’Eleven. A més, gaudirem de les seves camises llampants, picada d’ullet a l’obsessió que viu el personatge per la sèrie Magnum. En Hopper és com un ós amorós, té una presència potent que li atorga la seva envergadura però en el fons és un tros de pa.
En Mike, l’Eleven, en Will, en Dustin, en Lucas i la Max tenen de nou els rostres de Finn Wolfhard, Millie Bobby Brown, Noah Schnapp, Gaten Matarazzo, Caleb McLaughlin i Sadie Sink. Aquests petits, o hauria de dir “grans” perquè han crescut, ens faran reviure les aventures de col·legues que vèiem a la nostra infància al cel·luloide, des dels Goonies (1985) fins Stand By Me (1986). La química entre ells és el que fa tan especial aquesta sèrie i el que transmet a l’espectador la sensació que l’increïble pot ser creïble. Menció especial mereix al meu parer Joe Keery, que interpreta Steve Harrington. Ha passat de ser el personatge més cool de la primera temporada, l’odiós del serrell perfecte, a un loser patètic, que esdevé un dels personatges més simpàtics d’aquesta tercera temporada. Priah Ferguson és Erica Sinclair. Ja l’havíem vist a les anteriors temporades, però aquí la germana d’en Lucas pren més protagonisme. És una robaescenes que crea amb en Dustin una de les parelles còmiques més divertides de la sèrie.
I ara venen les noves incorporacions:
Maya Hawke interpreta la Robin. Tot un descobriment, la filla d’Ethan Hawke i Uma Thurman interpreta una antiga companya de classe d’Steve que ara treballa amb ell a la gelateria. Gràcies als seus coneixements lingüístics acabarà involucrada en una trama d’espies amb en Dustin i l’Steve.
Cary Elwes és l’alcalde Larry Kline. El seu personatge es basa, segons els germans Duffer, en l’alcalde de la mítica Jaws, un home sense escrúpols que només pensa en treure rendibilitat econòmica al poble sense tenir en compte que li està venent a l’enemic de l’Estat. Tots el recordem com Westley a la gran The Princess Bride (1987), una pel·lícula canònica dels anys 80, un altre homenatge dels Duffer Brothers a aquella dècada.
Influències
Quan la sèrie ja es defineix com un homenatge al cinema dels 80 és lògic que tingui un munt de referències cinèfiles, com ja succeïa a les anteriors temporades. El cinema d’adolescents hi pren força en aquesta tercera temporada, on els protagonistes ja han crescut i s’han format dues parelles. Per tant, John Hughes es proclama com una referència en els primers 3 episodis de la temporada en els que la trama se centra en com afecten les relacions amoroses al conjunt del grup.
El tema dels russos permet als showrunners recorre als clàssics que van plasmar la por a una invasió soviètica als EUA. A vegades, el cinema al·ludia a aquesta invasió de forma al·legòrica, utilitzant per aquest fi el cinema de ciència-ficció. Exemples com Invasion of the Body Snatchers (1978) o The Thing (1982) són dues de les referències que utilitza aquesta temporada tant a nivell visual com temàtic. També es menciona de forma explícita Red Dawn (1984) com a reminiscència a una invasió russa a territori americà.
Des dels diàlegs entre Hopper i l’agent soviètic fins a l’escena dels conductes de ventilació, a Die Hard (1988) hi són presents. També The Karate Kid (1984), des de la foto de Ralph Macchio fins al centre comercial, el qual ens recorda massa al de la citada pel·lícula.
La utilització de la telecinesi per part d’Eleven ens recorda a com Brian De Palma la va desenvolupar tant a Carrie (1976) com posteriorment a la seva obra menor, però no menys aterridora, Fury (1978). L’enfrontament entre l’Eleven i en Billy al gimnàs senyala a aquesta última com a precedent.
I finalment, què dir de l’agent rus? Ens recorda al Terminator (1984) d’Schwarzenegger, un personatge sense sentiments que sembla indestructible. Com veieu hi ha un reguitzell d’influències cinematogràfiques.
Valoració
Stranger Things és d’aquelles sèries que s’esperen amb moltes ganes perquè les seves temporades es consumeixen en un sospir i sempre et quedes amb ganes de més. Mai l’expressió “marató de sèrie” ha pres tant de significat. Netflix ja ha confirmat que 18,2 milions de comptes han vist la temporada sencera en 4 dies. El tret distintiu d’aquesta sèrie és el ritme endiablat del que presumien les primeres dues temporades, però que en aquesta tercera temporada no hi està present al principi, on els creadors han volgut centrar-se en establir els paràmetres de com han derivat totes les relacions dins del grup. És per aquesta raó que els tres primers episodis m’han decebut. El problema és que l’acció i la trama principal era el que feien avançar aquestes relacions interpersonals en les primeres temporades però aquí s’esplaien en el seu propi homenatge al cine de Hughes, sense arribar a la seva frescor. Per sort, a partir del quart episodi tot comença a rotllar de nou i la trama t’enganxa com l’Assotaments als seus hostes. Acaba un episodi i no pots deixar de mirar la pantalla esperant el següent.
Aquest cop la trama se centra a l’estiu, amb colors més llampants, establint la piscina i el centre comercial Starcourt com nous escenaris principals. Però tot i que sembli més lluminosa i còmica, ens trobem amb la temporada més obscura de totes tres amb escenes més gore i aterridores que no pas a les anteriors. La fusió entre els gèneres còmic, terrorífic i dramàtic es reflecteix a la perfecció, i s’aconsegueix una harmonia pròpia dels mestres del fantàstic, com Carpenter, Cameron o Spielberg, on després d’una escena de tensió tenien la capacitat d’arrancar-nos un ampli somriure.
L’inici de la temporada estableix quatre subtrames que permeten desenvolupar amb plenitud cadascun dels personatges per separat, per tal de reunir-los en el clímax final embastant una història potent plena de tensió i emocions fortes. Sí que és cert que el guió té algunes llacunes, però, tal com diu el mestre Spielberg, “arribats a aquest punt, a l’espectador li és igual”. L’emoció no decau en cap moment i es crea un in crescendo que no decep a l’espectador.
Com que els nois ja estan creixent això comporta un problema per una sèrie que es basa en el cinema d’aventures infantils i d’adolescents dels 80, ja que segurament en una o dues temporades els germans Duffer hauran de tancar la paradeta. Ja en aquesta temporada es nota com els nois canvien els jocs de taula per les noies.
Per últim en aquesta temporada trobem una crítica al consumisme, de la mateixa manera com la va realitzar George A. Romero a Dawn of the Dead (1978). El nou centre comercial Starcourt s’ha carregat tots els negocis de la zona, i s’ha creat una ciutat fantasma, però el final del local definirà el renaixement de Hawkins i els seus habitants.
Per tant, ens trobem amb una sèrie que aconsegueix totes les metes que s’havia proposat: és un homenatge al cinema que veneren els seus creadors, és un vehicle per fer crítica social a través del fantàstic i fusiona a la perfecció diferents gèneres cinematogràrics sense cap tipus d’estridència. Veurem si continua la trama (no vull fer spoilers) i si és així, me n’alegro de poder esbrinar si els germans Duffer estiren el xiclet sense carregar-se un dels millors productes actuals de la televisió de pagament.
https://www.youtube.com/watch?v=YEG3bmU_WaI
Veredicte
Agradarà a: els fans incondicionals de la sèrie i els freakys del cinema dels 80
No agradarà a: qui cregui que aquesta sèrie hauria de ser molt més que un homenatge al cinema dels anys 80 i que s’han de fer menys concessions i ser més original.
Enganxòmetre: 9,5
Nota: 9