Fa un temps es va viralitzar una notícia/rumor sobre un projecte anomenat Screening room. El tema consisteix en instal·lar a casa un servei de pagament a través del qual les estrenes del cine t’arribarien directament al menjador de casa. La broma costaria 50 dòlars per pel·lícula més 150 dòlars per instal·lar el dispositiu/plataforma que reprodueix els títols. A més tindries dos dies per veure la pel·lícula (només un cop) i l’empresa et regalaria dues entrades per anar al cine. D’aquesta manera els cines no perden clients ja que dels 50 dòlars se’n quedarien 20. Per entendre’ns, una espècie de Netflix o Filmin però amb estrenes de cine. Alguns estudis es freguen ja les mans pensant en una opció extra de treure calers de les estrenes però no tothom estava tan entusiasmat.
Darrere la idea hi ha Sean Perker, el fundador de la ja vella Napster que també havia estat donant voltes per Facebook una temporada. Veus com les de James Cameron o Chrstopher Nolan no van tardar gaire en estripar-se les vestidures però altres pesos pesats com Steven Spielberg, Peter Jackson, Martin Scorsese i J.J. Abrams no ho veien malament del tot. Aquest últim va dir que, de fet, seria una bona manera de portar el cine a casa de la gent que d’altra manera no aniria a les sales. Al principi semblava que alguna gran marca d’exhibidors hi donaria suport però fa pocs dies, Adam Aron, CEO de AMC (la cadena de sales més important dels Estats Units propietat del grup xinès Wanda) va dir que tot plegat és de moment només una idea que no poden valorar fins que no existeixi una oferta real sobre la taula… Però ho va titllar de bona idea. Una idea de la que tothom en parla a Hollywood aquests dies. Fins i tot un article del New York Times titula que El cine està sent atacat!
A veure, tots tranquils que el cine no morirà. No a curt ni a mig termini. Tota la polèmica m’ha fet venir al cap dues coses. La primera va ser la jornada sobre Nous públics organitzada pel Festival de Cinema d’Autor de Barcelona. En una de les ponències el fundador del cine Phenomena de Barcelona, Nacho Cerdà, defensava (òbviament) la necessitat del cine com experiència. Destacava la paraula theatrical ja que en anglès a les sales de cine se les compara anomena amb el mateix nom que a les de teatre. També es tirava dards enverinats parlant de les multisales amb pantalles minúscules, i sis o set files que proliferen per la geografia catalana. En aquest sentit la seva conclusió era la següent: si fas pagar 8 euros a un espectador li has d’oferir més que una pel·lícula. Un cine còmode, amb unes bones instal·lacions, on no s’hagi de menjar 30 minuts de publicitat i, si pot ser, que a banda munti algun tipus d’activitat/espectacle relacionat amb la pel·lícula. En resum que el cine sigui una experiència, una activitat social que fas amb els col·legues. No hi puc està més d’acord. Suposo que per coses com aquestes el seu cine té una clientela fidel apostant per coses tan “rares” com portar la versió Roadshow de 70mm de The Hateful 8. El seu cine va facturar el 10% de la recaptació a l’estat espanyol de l’última pel·lícula de Tarantino.
L’altre pensament que em ballava pel cap venia arran de l’article Una de pirates del bon amic Marc Carreté. Ell que és director de cine ha “patit” en pròpia carn la pirateria. Un dia entre birres o cafès em comentava que circulava per Youtube un clip que reproduïa íntegrament la seva pel·lícula Asmodexia sota el nom Spanish horror movie. Abans que el retiressin va acumular més 5 milions de visites… Aventures com l’Screaning room serien caramelets pels pirates i en un país com el nostre que té collons de legislar/perseguir com déu mana el tema de les descàrregues il·legals això seria encara pitjor.
És a dir, la meva humil opinió és sí al cine com a espectacle en la línia que comentava Nacho Cerdà però sí també al VOD (video a la carta) per continguts que un cop passats pel cine (o directament si la distribució així ho dicta) puguin ser consumits pagant les persones que hi ha darrere les pel·lícules. Perquè massa sovint parlem de la indústria del cinema i de les majors i no sé quina productora però sempre hi ha algú que ha posat una bombeta, un micròfon i ha triat la roba o el maquillatge dels actors. Persones volen seguir treballant.
