Da 5 Bloods, la primera aventura de Spike Lee sota el segell de Netflix, no hauria pogut trobar una data d’estrena més oportuna. El clam antiracista que s’ha aixecat durant les últimes setmanes arreu del món, i en particular als Estats Units, encaixa a la perfecció amb la lluita afroamericana que des de sempre ha abanderat el director; i que ja va demostrar a BlacKkKlansman que segueix més vigent que mai. Llàstima, però, que aquest cop Lee no hagi contribuït a la causa amb la seva pel·lícula més lúcida. Da 5 Bloods té un plantejament argumental potent –quatre veterans de la Guerra de Vietnam es retroben al país asiàtic per recuperar el cos d’un cinquè integrant del grup i també per trobar uns lingots d’or que van enterrar–, però el desenvolupament es converteix en un batibull d’idees que, enlloc de relacionar-se entre si, s’acumulen i se succeeixen sense un criteri clar.
La pel·lícula arrenca amb una successió d’imatges d’arxiu dels anys 60 i 70 que combina episodis de la Guerra de Vietnam amb protestes contra el racisme que tenien lloc simultàniament als Estats Units. Hi destaca una intervenció de Bobby Seale, cofundador del partit Panteres Negres, que contraposa el paper cabdal dels afroamericans en la defensa de la seva nació a l’exterior, amb la discriminació que aquesta mateixa nació els fa patir a casa seva. Da 5 Bloods aborda aquí un concepte realment interessant, personalitzat en uns protagonistes que han viscut tot això a la seva pell i que ho han processat de diferent manera. Així queda plasmat en un primer terç de pel·lícula prometedor, en què impera el carisma i la complicitat que desprèn el grup tot i les seves discrepàncies (un d’ells fins i tot admet haver votat a Trump), i on també coneixem les circumstàncies personals de cadascun.
Però Da 5 Bloods comença a torçar-se tan bon punt s’inicia l’aventura d’aquests veterans, i la culpa la té, bàsicament, la poca destresa amb què Spike Lee va afegint elements a la seva narració. Vol insuflar-hi aventura amb una travessa per la salvatge selva vietnamita, però hi ha una constant manca de continuïtat que fa que mai sapiguem ben bé on són els protagonistes, i que sembli que arriben al seu destí per sort. D’altra banda, vol afegir-hi el record de la guerra i el pes de les seves seqüeles amb els conseqüents flashbacks del grup en aquell mateix escenari mig segle abans, però la majoria els aprofita per a homenatjar la figura d’aquest cinquè integrant que els guiava i comandava. I, al capdavall, tampoc ens acaba de transmetre la rellevància que pretén donar-li. Finalment, Da 5 Bloods també aborda els conflictes que van sorgint entre els quatre amics durant el trajecte, però ho fa de forma sobtada, sense haver evolucionat prou en la seva relació o els motius que els fan xocar.
Tot plegat acaba conformant una pel·lícula que, a pesar que no paren de passar-hi coses i que conté moments destacables, avança de forma dispersa i erràtica, sense tenir clar quin és el to ni el propòsit. Da 5 Bloods tampoc agraeix la nul·la subtilesa amb què Spike Lee vol transmetre les seves proclames de caire polític, i que ja suposava un llast a la citada BlacKkKlansman. Per exemple, si bé es pot entendre la voluntat del director de donar visibilitat a noms importants de la història dels afroamericans, fer-ho amb cites ficades amb calçador als diàlegs i acompanyades d’una fotografia inserida amb el seu nom (com si d’una diapositiva de PowerPoint es tractés) és un recurs que es percep pobre. Cal mencionar també l’ús sense solta ni volta que es fa d’una gorra de “Make America Great Again”, i que cau en una paròdia que queda completament fora de lloc.
Detalls com aquests demostren la fixació de Spike Lee per fer-ho tot ben explícit i deixar-nos-ho mastegat i digerit. Fins i tot ha volgut incloure una escena del moviment #BlackLivesMatter, la qual, òbviament, ha rodat i afegit al muntatge final a última hora. Al final, la sensació és que aquests subratllats penalitzen en gran mesura a Da 5 Bloods, una pel·lícula que només pels fets que relata ja hauria d’inspirar l’espectador a fer la connexió amb el que està passant avui dia. Si, a més a més, hagués retallat minuts, treballat millor el potencial de l’argument i establert una tonalitat concreta, hauria pogut sortir quelcom força més sòlid; potser amb menys contingut polític, sí, però sens dubte amb més qualitat com a pel·lícula. Per descomptat que l’activisme de Spike Lee com a afroamericà ha estat i serà sempre necessari i inapel·lable; ara bé, si el segueix plasmant als seus films com fa a Da 5 Bloods, serà difícil recuperar el gran director que tots sabem que porta dins.
Veredicte
El millor: Tot el primer tram en què els protagonistes es retroben a la ciutat de Ho Chi Minh.
El pitjor: La pèrdua de rumb de la història i els trossos que afegeix Spike Lee per fer explícit el seu missatge polític.
Nota: 5,5
