‘Sound of metal’: o què fer quan deixes de sentir la música

Sound of Metal és el tipus de film discret, de pressupost ajustat, que diposita tot el seu mèrit en un guió encertat i en la bona elecció d’uns actors d’altra banda no excessivament cars: Riz Ahmed (The Road to Guantanamo, Nightcrawler, Rogue One); Olivia Cooke (Ready Player One, The Signal, Ouija); i Paul Raci (CSI, ER, Heroes). Home de Massachusetts que feia vint-i-cinc anys que vivia a Nova York, i que ha tornat als seus orígens, Darius Marder, director, guionista i a voltes muntador, debuta en el llarg de ficció amb aquesta cinta, després d’haver-se dedicat a documentals de diversa natura, sempre punyents, i d’haver-ne dirigit un d’ells, Loot, sobre uns veterans de la Segona Guerra Mundial que miren de recuperar tresors que van ocultar en el decurs del seu temps de servei.

L’origen de Sound of Metal rau a una idea del seu col·lega Derek Cianfrance (Blue Valentine, The Place Beyond the Pines, The Light Between Oceans), qui no va poder dur endavant un vell projecte, Metalhead, que havia de ser un documental sobre la banda de metal Jucifer, i que després evolucionà en un relat entorn a un bateria que perd l’oïda, la banda del qual havia de ser encarnada pels integrants de Jucifer. Marder el va reprendre, però ha trigat tretze anys a fer-lo una realitat amb un guió coescrit amb el seu germà Abraham Marder, altrament compositor i intèrpret musical del film. La cinta es va rodar el 2018 en 35mm (tot i que s’explota en format digital) a indrets de Massachusetts i a la capital, Boston, entre d’altres localitzacions, i també a Anvers, Bèlgica, per al tram final, en què hi ha una petita intervenció del cèlebre actor i director francès Mathieu Amalric (La Venus à la fourrure, J’accuse).

Sound of Metal crítica català

Després d’una première al festival de Toronto, el 2019, es va distribuir limitadament el novembre del 2020 als EUA; abans, havia passat pel BCN Film Fest el 2 de juliol, i per diversos festivals europeus, i actualment és a la plataforma Prime Video. Sound of Metal ha arribat a estar nominat als Oscars en la seva 93 edició en sis categories: millor pel·lícula, guió, actor, actor secundari, so i muntatge.

Cal dir d’entrada que aquells espectadors que esperin un film ple de música de metal dur s’emportaran una decepció, perquè la cinta se centra en el silenci, un de terrible i desestabilitzador que es deriva de la sordesa que pateix Ruben (Ahmed), un bateria en plena ratxa d’èxit en gira juntament amb la seva companya i cantant del grup, Lou (Cooke). Ambdós tenen una gran compenetració perquè s’han rescatat mútuament. Viuen l’experiència amb plenitud mentre es desplacen d’una ciutat a una altra en una RV clàssica. Han tingut passats complicats, ell enfonsat en la droga tot i que recuperat fa 4 anys; ella procedent d’una família disfuncional, amb la mare que se n’havia tornat als EUA amb la Lou molt petita, un cop separada del pare, un cèlebre músic belga (Amalric).

Ruben perd l’oïda inesperadament, i els metges li diuen que es quedarà completament sord amb poc temps. Després de les angoixes i els pànics inicials, ben captats els sentiments d’aïllament i el rostre perplex de Ruben, aquest només té dues sortides: operar-se amb una nova tecnologia que resulta de preu prohibitiu, o ingressar a una institució per a sords de totes les edats (hi ha fins i tot escola per als infants), on bàsicament se l’educa a ser sord, a acceptar la sordesa no com a malaltia sinó com a una condició natural, i per tant a conèixer el llenguatge de signes. El problema aquí són les normes: haurà d’ingressar sense la seva companya, les drogues estan absolutament prohibides, i no podrà tenir mòbil, tot per tal de fer de l’experiència quelcom absolutament immersiva.

Sound of metal Lou

En un marge de temps extremament curt, Ruben es veu empentat a renunciar a la seva vida, a la seva feina, a la seva companya, a la seva condició plena, el que s’exposa d’una manera tant directa com crua i que fa que la cinta assoleixi una intensitat esqueixant. Amb el temps, s’adapta bé, fins i tot li ofereixen feina al mateix centre, però l’anhel de tornar a ser el d’abans, certa desesperació interna mai no cicatritzada, i uns metges que no parlen clar d’entrada en un món on el negoci prima, més la distància que s’ha produït amb Lou, que ha tornat a Anvers per conèixer son pare, l’acaben empentant a un seguit d’accions no sempre reeixides: entre les potencials, el perill d’un possible retorn a la droga per trobar refugi.

Som davant un film tendre, amb uns personatges innocents i vulnerables atrapats en circumstàncies cruels que els mouen en el tauler de la vida sense que puguin fer res. Ahmed va estar vuit mesos aprenent el llenguatge dels signes i l’ofici de bateria. Marder no li permetia veure els copions del que s’anava rodant perquè es mogués pel film instintivament. L’actor ha optat per una interpretació mesurada, gens gesticulada, que transmet la intensitat del viscut potser amb més eficàcia.

El mateix film està rodant sovint amb càmera a l’espatlla tot captant lliurament i amb cert grau d’improvisació les evolucions dels actors. Altrament, és molt remarcable com s’ha emprat el so. Sovint participem de l’aïllament sonor del personatge, per tal que penetrem en el seu univers i en comprenguem l’angoixa que experimenta. A voltes, tornem a sentir l’entorn natural perquè alhora que relaxa l’espectador, també ens dona, per contrast, dimensió del calvari. La cinta té un timing molt controlat i  flueix com l’aigua.

Veredicte

El millor: Un guió que reflecteix una situació dura amb versemblança i naturalitat, on amb precisió gairebé quirúrgica es treballa, per imperatiu de la vida, la transformació dels sentiments, les sensacions i els pensaments, a voltes d’esquenes a les voluntats dels personatges.

El pitjor: No hi trobem res significatiu. El desenllaç és sobtat, però arriba just en el moment en què Ruben expressa un seguit d’assumpcions, el que en la mesura del possible podria considerar-se un happy end.

Nota: 8

Ignasi Juliachs
Ignasi Juliachs
Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i especialitat en Història de l’Art, escriu crítica i algun article sobre cinema a la revista 'Imágenes de Actualidad', i articles sobre festivals a 'Dirigido por'. També ho ha fet a 'Fotogramas'. Ha estat articulista a la revista de cinema 'Scifiworld', amb l’editorial de la qual també ha participat en el llibre col·lectiu 'El hombre lobo, licántropos en el cine'. Ha estat secretari de la junta directiva de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. Escriu crítiques, especials i ressenyes de llibres a 'Cinearchivo.com' i és coautor del llibre 'La memòria crítica'. Per si fos poc és traductor de publicacions de cinema i d’alguna novel·la per editorials com Planeta o Paidós. Ha estat redactor i locutor d’informatius, d’espais culturals i de crítica cinematogràfica a 'Ràdio Sant Feliu'. Fou auxiliar de càmera al curt Màgia a Catalunya de Manel Cussó, amb Joan Brossa. Ha presentat el cicle de cinema clàssic al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents