Esperando a Dalí és una pel·lícula atípica. Una ucronia. Una faula que ens porta al 1974 i ens explica la impossible relació entre els orígens de Ferran Adrià i els darrers anys de Dalí a l’idíl·lic paratge de Cadaqués i Portlligat. I la persona que hi ha darrere aquesta boja i magnífica idea és el director barceloní David Pujol. Si la figura del director sempre és important en aquest cas és segurament encara més rellevant, ja que aquest cineasta coneix molt i molt la vida dels dos pilars de la història de Esperando a Dalí.
Ell és el responsable de la sèrie El Bulli. La historia de un sueño (que podeu trobar a Amazon Prime) i el documental Dalí en busca de la immortalidad. I, tot i que el geni de l’art surrealista i de la cuina avantguardista mai van coincidir en l’espai temps, seria tan bonic que hagués passat que se n’ha fet una pel·lícula.
Esperando a Dalí o com perseguir passions
Malgrat que el títol ens remet al principal exponent del surrealisme, el veritable protagonista del film és un tal Ferran (Ivan Massagué) del qual mai no sabrem el cognom. Com que el seu germà Albert (Pau López) està molt posat en la dissidència contra la dictadura, decideixen allunyar-se de la convulsa Barcelona i van a parar a Cadaqués. Allà en Jules, un excèntric empresari francès que té un restaurant a la vora del mar contractarà els germans cuiners perquè l’ajudin a aixecar el negoci. Segons en Jules, interpretat magistralment per José García, el que necessita el restaurant no és tan bons cuiners com una visita del geni Salvador Dalí. D’aquí el títol de la pel·lícula…
L’absent figura de Dalí la supleix amb escreix la personalitat i el carisma d’en Jules, un personatge secundari que es menja la pantalla cada cop que surt. Ara bé, el que veritablement importa en aquesta trama d’art, gastronomia i amor és el joc de passions. Passió per la feina ben feta. Per la bellesa. Per les persones estimades. Per la terra i els seus productes. Esperando a Dalí és una oda i un cant fílmic a tot això. Entre aire de pastanaga i rellotges desfets tenim una història on també es cola breument la política i l’amor. Com si salpebressin una trama que no és seva, però li donessin un sabor extra a un film que té to i esperit de comèdia però ànima de documental i retrat generacional.
El producte final és una cinta que no només deixa bon sabor de boca sinó que aconsegueix transmetre les emocions que vol. I ho fa amb una genial fotografia de Román Martínez de Bujo. Capta l’art de l’Empordà i sap treure profit dels petits detalls (culinaris i interpretatius) de l’entorn. En resum, un film que entra bé. Jo repetiria…
Veredicte
El millor: il·lusiona, té llum pròpia i transmet les emocions que pretén transmetre.
El pitjor: el nom i potser una durada un xic excessiva
Nota: 8
