Primerament, amb la voluntat d’estalviar possibles mals de cap al lector, començo el meu quart article incidint, abans de res, en el fet que aquest text es remunta a l’adaptació cinematogràfica Soldados de Salamina (2003), però no a la novel·la homònima signada per Javier Cercas.
El film està protagonitzat per Ariadna Gil, llavors parella del germà Trueba que també la dirigeix, invocant una jove escriptora amb reputació que, tot i el seu exercici laboral com a docent, pateix una sort de crisi personal que deriva en última instància en una crisi professional, creativa, que no fa sinó retroalimentar-se amb la manca d’autoestima i la consegüent solitud, o aïllament, que tria el personatge des de la mateixa voluntat. Lola, que rau per una Girona freda i humita com si es tractés d’una forma accidental, veu alterada la seva inacció entorn de la vida social quan rep l’encàrrec predeterminat d’abordar la Guerra Civil per motiu d’un nou article d’opinió. Malgrat la seva postura inicial pel que fa al significat del conflicte, no pas documentada ni precisament activa, la seva investigació amb testimonis inclosos entorn el no afusellament del falangista Rafael Sánchez Mazas, que fou salvat per la compassió d’un milicià del bàndol republicà, fa capgirar la visió despreocupada i naïf de la Lola sobre la història de la seva pàtria mentre recobra la veu pròpia que necessita per continuar reconeixent-se a si mateixa com a autora.
Por a l’oblit i al menyspreu de la memòria col·lectiva
David Trueba fa de la capital gironina una mena de laberint sense horitzó que ubica la despersonalització aparent de la perspectiva centralitzada que exerceix la mirada angoixada, o perduda, de la Lola, destacant racons ara tan iconogràfics i turístics com el Pont Eiffel o el mateix Cafè Le Bistrot, situat a la “joctroniana” Pujada de Sant Domènec (per cert, un caramel·let de local on he tingut oportunitat de dinar, mentre un pòster del gran Ovidi Montllor em mirava fixament). Aquesta visió melancòlica del territori es construeix amb una llum difusa i un tractament decolorant que sembla establir una contínua simbiosi al llarg del metratge entre l’atmosfera constipada d’un cel ennuvolat i l’hegemonia depressiva que constitueixen els caràcters principals de la història, tenint en comú pràcticament tots ells la mateixa malaltia: por al més absolut oblit, al més profund menyspreu d’algun tipus de memòria col·lectiva.
L’hermètic personatge de Gil no es pot explicar ni tan sols a si mateix si no és a través d’acceptar que, en certa manera, creu en la possibilitat irreversible del fracàs, íntim i d’ofici, sobretot quan fins i tot el seu pare, un home malalt ja privat de tota facultat pertanyent al record, amb prou feines pot familiaritzar-se i sentir alguna cosa davant la imatge de la seva filla. La vulnerabilitat, la incapacitat, sens dubte és l’ombra del futur que turmenta el temps present d’aquesta escriptora novell, escriptora només propietària del seu primer i únic llibre publicat. En realitat, hi ha qui diu que només un ànim somnolent i evasiu com el que arrossega la nostra pobra Lola acaba predisposant-se a l’obertura d’una realitat desconeguda, cap al llindar que dona accés a un enigma no resolt, perquè és quan no s’hi té res a perdre que s’està autènticament preparat per viatjar on els nens perduts lluiten contra el capità Garfi i la seva eterna tripulació pirata.
Així doncs, benvolgut lector, si estàs d’acord en seguir amb aquest joc de metàfores, et plantejo la següent pregunta amb independència de si has vist o no l’obra de Trueba: ¿Qui és qui en aquesta trama que sembla identificar una Wendy a la recerca d’un Peter Pan que va perdonar la vida del seu enemic? Un dels supervivents del 39 explica a la Wendy de carn i os que Sánchez Mazas va relatar un esdeveniment previ al dia del seu “renaixement”, quan va escapar d’una mort segura via afusellament fent-se precisament el mort, i és que aquest record inesborrable del falangista mostrava un soldat misteriós, força independent, que va decidir alegrar el dia als presoners d’una cel·la, entonant i ballant sota la pluja un pasdoble anomenat “Suspiros de España”. Dita imatge coincideix amb la identitat que va treure l’arma de la vista de Mazas just abans de regalar-li un somriure còmplice i deixar-lo anar. Llavors l’heroi anònim que recordava el falangista pot ser el fantàstic Peter Pan? Bé, en realitat, el més probable és que només fos un de tants nens perduts, un orfe més o un exiliat sense exili com molts altres guerrers del seu contemporani.
Tots els personatges són Peter Pan convertits en Nens Perduts
Ja arribat el tercer acte, la Lola aconsegueix marxar cap a França rere la pista d’un home que respon al cognom de Miralles, gràcies a una primera conversa que manté amb un alumne de qui s’acaba reprimint. Tot i les reticències inicials, Miralles, aïllat dins una residència d’ancians que només l’entusiasma quan se li apropa la seva atractiva cuidadora, permet a la seva visita descobrir una mica millor els seus dies passats, així com tots els noms de tots els seus companys durant la guerra, encara amb massa ressonància al seu pensament. Finalment, quan la nostra Wendy es troba a punt de pujar al taxi, l’ancià demana una abraçada com a favor, d’aquells que escassegen entre les quatre parets de l’última llar. Amb l’escalfor de la seva roba encara aferrada ben endins, la Lola puja al taxi, però li deixa caure al vell Miralles la pregunta de si és ell el soldadet dansaire que se’n va compadir del feixista que un dia va inventar allò de “¡Arriba España!”, identificació que ell nega breument mentre dona un cop al taxi perquè arrenqui a córrer. Havent sigut contestada amb una negació que sembla negar afirmativament, la jove escriptora s’allunya contemplant la figura cada cop més inconcebible del seu entrevistat, prometent en veu alta que es tornaran a veure i que la pròspera vegada no ho faran sols. El muntatge recupera l’escena del ball, i aquell somriure mullat sota la pluja que acompanya la seva misericòrdia, contrarestant per mitjà de l’aparell visual la negació anterior.
A propòsit d’això, feu-vos un favor i escolteu el leitmotiv principal, i persistent, de la pel·lícula. “Suspiros de España”, interpretat als crèdits a càrrec de Diego el Cigala, és un perfecte lament que li va com anell al dit a la direcció i a la posada en escena. Em disculpo per si aquest tram final de l’article no sembla massa ordenat, però crec que és la forma més honesta i menys maniqueista de mostrar el dubte que m’ha assaltat durant la redacció del tancament: és possible que la Lola de Soldados de Salamina sigui en realitat l’únic Peter Pan de la pel·li? Qui sap, però tenint en compte que Peter Pan no pot envellir com ho fa el barbut de Miralles, no seria descartable. Ara, potser el que té més sentit comú, de comunitat, és pensar que tots els personatges de l’obra són una mica Peter Pan, però que el pas dels anys i del temps, i amb tota una complicitat col·lectiva, els ha convertit en nens perduts que no troben la seva pàgina en els llibres d’història, perquè no són pocs els herois anònims que haurien d’aparèixer en un bon llibre, rescatats per la memòria soterrada al país de mai més…
Sempre es parla d’allò de les dues Espanyes, però el que mai no es diu és que sempre ha existit una tercera: la que va vèncer sense convèncer, la que va perdre amb convenciment i, ara sí, la que no vol vèncer ni guanyar per por a “encomanar-se” de la convicció derrotada. Resolt aquest deute conceptual, i apreciant el compromís fidel del lector, poso fi al present i sentit text amb una última interrogació no pas innocent o casual.
I tu, si haguessis estat el jove soldadet, hauries disparat?
