La cançó de Bob Marley d’on el director Steve McQueen n’extreu el títol per a aquesta sèrie de cinc pel·lícules breus ja és prou eloqüent per a si sola. Enmig d’una societat britànica que als anys 60, 70 i 80 seguia ancorada en el conservadorisme i en un racisme imperant (“el gran arbre”) Small Axe ens apropa a les comunitats afrocaribenyes (“la petita destral”) que lluiten per a acabar amb les discriminacions i injustícies que pateixen (“llesta per a talar-te i fer-te caure”). I ho fa a partir de cinc històries independents que teniu a Movistar + i que aborden la problemàtica des de diferents angles i moments, i que es caracteritzen per no limitar-se a la denúncia, sinó oferir també un descobriment cultural d’una població sense la qual no s’entendria la societat londinenca actual. Com en la majoria d’antologies d’aquest tipus, l’efectivitat dels capítols és desigual, com també ho és el segell del seu director, però Small Axe acaba deixant un balanç prou positiu i la sensació de ser un testimoni necessari.
“If you are the big tree, we are the small axe, ready to cut you down”.
Steve McQueen planteja cada entrega com un nucli narratiu amb entitat pròpia, de mode que fins i tot l’ordre de visionat pot ser intercanviable, però a la vegada aconsegueix que totes elles sumin i es complementin per a formar un conjunt que també té sentit. A Small Axe hi caben aspectes com la brutalitat policial, la manipulació del poder judicial, la discriminació en l’educació i també el racisme institucionalitzat, però és també un cant a la identitat jamaicana a partir de la seva música, la seva cultura i la seva personalitat. Uns trets sempre estridents, desinhibits i poderosos que convertien la seva presència en una molèstia (o inclús amenaça) per a la societat anglesa del moment. No és estrany, doncs, que a tots els capítols de Small Axe es repeteixin les escenes de festa, de trobada social, de connexió espiritual entre els membres d’aquesta comunitat; i tampoc ho és que la banda sonora tingui un paper crucial a cadascuna de les històries.
De fet, McQueen focalitza plenament un dels capítols, “Lovers Rock”, a aquest repertori musical que defineix la cultura arribada de les Antilles centreamericanes. Llàstima que aquesta invitació a una festa domèstica (els afrocaribenys no podien entrar a les discoteques) acabi resultant massa reiterativa, tot i la voluntat del director de submergir-nos en els ritmes reggae, soul o disco. On Small Axe funciona millor és en les històries individuals que parteixen de la família i després s’obren al funcionament de la societat. Com a “Red, White and Blue”, on acompanya un jove brillant que aspira a convertir-se en policia a pesar del racisme que impera dins d’aquesta institució i de l’oposició d’un pare que n’ha patit les conseqüències. Encapçalat per un gran John Boyega (premi al millor intèrpret secundari als Globus d’Or d’enguany), el capítol destaca per la potència de la seva direcció, i per com ens transmet la lluita interna constant del seu protagonista.
També sobresurt en aquest sentit “Education”, on McQueen rebaixa pulsacions, però segueix incisiu per a desemmascarar un sistema educatiu que, amb tota la mala intenció del món, procura que alguns alumnes es quedin enrere respecte als altres. Un cop més, Small Axe reforça aquí el concepte de comunitat per a fer front a les injustícies socials, presentant, a més, un dels finals més emotius de tota l’antologia. Aquesta es completa, d’una banda, amb “Mangrove”, que obre l’antologia buscant l’impacte i situant-se de forma relativament més convencional en el terreny de la protesta al carrer i posterior judici irregular, recordant títols recents com El Juicio de los 7 de Chicago o la minisèrie When They See Us. De l’altra, hi trobem “Alex Wheatle”, un breu biopic sobre un prestigiós escriptor i dramaturg que va patir la repressió als anys 80, i que possiblement és el menys reeixit de tots els episodis de Small Axe per la seva indefinició i mediocritat.
Queda clar, doncs, que l’antologia té espai per a tot, i també que no sap escapar de la irregularitat. Més enllà del major o menor interès que pugui despertar cada història, el que sí que es troba més a faltar és la presència d’un director com Steve McQueen. Capaç de regalar-nos joies com Hunger, Shame o 12 Años de Esclavitud, la sensació és que a Small Axe no ha prioritzat el fet de deixar la seva empremta. La producció és exquisida en tots els capítols, però costa molt trobar-hi aquella escena o aquella imatge que et queda dins, tan pròpia del director. Potser per això el producte no assoleix del tot les cotes desitjades, tot i que compta amb més d’un episodi de notable, o notable alt. No obstant això, no hi ha dubte del valor de Small Axe a l’hora de descobrir una cara del racisme (la del Londres als 60, 70 i 80) que no havia tingut excessiva visibilitat fins ara. I tal com està passant amb totes les obres d’aquesta temàtica, ens recorda que la seva no és només una mirada al passat, sinó també al present.
Veredicte
Agradarà: Als qui volen rememorar el cinema de denúncia racial de l’Spike Lee dels 90, i als fans dels ritmes reggae i el sound system jamaicà.
No agradarà: Als qui esperin una mirada diferent i marcadament autoral d’Steve McQueen.
Enganxòmetre: 6
Nota: 7,5
