Un any més hem tancat una nova edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. Tot i que sempre sembla que el fantàstic i el terror hi tenen un paper protagonista, any rere any ens endinsem més en el gènere, negre i policíac. De fet, ja hem parlat altres vegades de l’amalgama que permeten precisament aquests tres gènere. Tres gèneres que han estat molt maltractats per la crítica en diferents moments de la història, començant per la literària i seguint per la cinematogràfica, ja que sovint se’ls ha reduït a mers “gèneres de quiosc”. No obstant això, el Festival de Sitges ha sabut captar l’essència de cada un d’aquests. En una edició que ha brillat per la presentació d’òperes primes, no hem pogut evitar fer una petita menció a algunes de les pel·lícules de gènere negre i policíac, o fins i tot thrillers. A continuació teniu un petit recull que intenta exemplificar la diversitat geogràfica i d’històries que hem pogut veure-hi.
Daniel isn’t real (2019). EUA. Thriller psicològic
Aquest thriller psicològic ens proposa un viatge a la perversió i la fragilitat de la ment humana. En Luke té problemes per emancipar-se i socialitzar. La relació amb la seva mare tampoc passa pels millors moments, ja que ella pateix esquizofrènia. Tot aquesta situació el supera i busca refugi en un vell amic, el seu amic invisible de la infància. No obstant això, a vegades la ment juga males passades, i el que havia de ser una teràpia es gira en contra.
El film ens parla de les debilitats de la ment, de les demències i de la facilitat de deixar-se portar. Es tracta d’una davallada els inferns d’una ment malalta i perillosa que denota fragilitat i violència. A més, la posada en escena onírica, però alhora surrealista crea una aura asfixiant que fa que ens sentim cada vegada més aclaparats per la situació.
La jauría (2019). Espanya. Thriller
El primer llargmetratge de la productora Idnomable Pictures s’ha passat al Festival Internacional de cinema fantàstic de Sitges dins la secció Òrbita. El tàndem que han creat el director C. Martín Ferrera (Zulo o El año de la plaga) i el guionista Fernando Polanco (autor del llibre Zombi d’Or: Ciudad de vacaciones) ha resultat en una pel·lícula de 77 minuts anomenada La Jauría. L’argument comença quan un home es desperta encadenat a l’interior d’un cotxe mentre es va asfixiant lentament amb monòxid de carboni. De seguida s’adona que, igual que ell, hi ha tres homes més dins al cotxe, també emmanillats i igual de desorientats. Sembla la imatge del perfecte suïcidi col·lectiu, però de seguida ens adonem que la voluntat de cap dels homes que hi ha dins el cotxe és la de morir.
Ens trobem davant un film claustrofòbic, ja que gairebé en cap moment ens mourem de dins del cotxe en què ja ens despertem a l’inici del film gràcies a les sòlides interpretacions de Adam Quintero (El increïble finde menguante), Lluís Soler (El Ministerio del tiempo) , Carlus Fàbrega (Framed) i Ferran Vilajosana (Tengo ganes de ti) i Liah O’Prey (Mary Queen of Scots). No obstant això, el guió és tant consistent que al llarg del metratge no ens fa falta mirar el rellotge en cap moment. Quan sembla que l’acció decau tot es gira i torna a arrencar. De la mateixa manera que l’any 2007 el cinema català i espanyol ja ens va oferir L’habitació de fermat ara tornem a tenir un thriller “d’habitació tancada”. Asfixiant, claustrofòbica, angoixant i adrenalítica. Tot i tenir alguns aspectes a millorar, La jauría presenta un thriller d’allò més sòlid i rodó.
El psicòpata: crònica de un caso sin resolver (2019). Costa Rica. Documental sobre crims
Des de Costa Rica, la directora Estefani Cespedes ens fa arribar el seu primer llargmetratge en forma de documental. Després d’uns quants anys d’investigació i de recopilar informació sobre el primer assassí en sèrie del país, la directora ho ha posat tot junt per oferir-nos un documental digne d’estar a Crímenes imperfectos. Anomenat “El psicòpata” per la premsa, va deixar 19 víctimes entre els anys 1985 i 1995. El documental analitza el cas des de la criminalística i analitza l’entorn sociopolític que va influir que el cas no es pogués resoldre mai, però que, en canvi, quedés gravat a la memòria de tothom.
És interessant veure com la directora ha anat construint tot el cas a partir de les declaracions de familiars de les víctimes, d’habitants de les zones on es van trobar els cadàvers, d’investigadors i de periodistes que vas seguir el cas. Tot això crea un fil conductor que ens permet no només endinsar-nos en el cas, sinó també en el context social, polític i cultural. No obstant això, com que és un cas sense resoldre, i ja se’ns avisa des del principi, no té final, i per tant no hi ha un contingut realment suculent.
Charlie says (2018). Estats Units. Criminal
Després d’haver vist Charles Manson a l’última pel·lícula que ha presentat Quentin Tarantino, Once upon a time, i a la sèrie Mindhunter (a la segona temporada), resulta que no n’hem tingut prou i ara ens arriba Charlie says. Les tres joves que formaven part de la Família (el culte que havia creat Charles Manson) i que van participar ens els assassinats que en Manson planejaven van ser condemnades a port en primera instància, la qual cosa suposava la pena de mort. No obstant això, després de l’abolició de la pena capital a Califòrnia els va caure la perpètua. Dècades després dels crim, una jove estudiant se li encarrega la tasca de fer veure a les joves les dimensions del que van fer.
Tot i que no aporta res de nou a un dels casos més interessants del panorama americà, sí que reforça en la idea de l’absurditat i la banalitat del “pla” que se suposa que tenia Manson. Ara bé, la perspectiva femenina que ha agafat la pel·lícula ha infantilitzat el paper femení en els crims que la Família va dur a terme.
Bodies at rest (2019). Hong Kong. Thriller criminal
No podíem obviar Àsia dins aquest petit repàs, ja que també hi sol tenir molta presència, al festival. El director finès, instal·lat a Hollywood, firma la direcció d’aquest film asiàtic (visca la globalització!). Durant una tempestuosa nit de Nadal a Hong Kong, tres criminals s’infiltren al dipòsit de cadàvers i exigeixen al forense de guàrdia que extragui una bala del cadàver d’una jove amb la finalitat d’eliminar proves de la seva implicació en l’assassinat. Ara bé, no tot el que planegen acaba sortint tal com s’esperaven o no hi hauria pel·Lícula.
Tot i que el guió està ben muntat i l’argument és distret i amb altes dosis d’acció, els personatges femenins, especialment el més evident, grinyolen i queden tant rebaixats que crec que si haguessin estat tots masculins no s’hagués notat tant la diferència entre sexes. No obstant això, estem davant d’un molt bon thriller.
