Una de les pel·lícules més esperades del cinema català per enguany és Sinjar, la nova aposta de la directora Anna M. Bofarull (Barcelona 1714), una triple història coral de tres dones que directament o indirecta han estat víctimes d’Estat Islàmic. Després de guanyar el premi al Millor Llargmetratge i el Premi de la Crítica al FIC-CAT 2022, el divendres 1 de juliol arriba als cinemes. Entrevistem en exclusiva a la cineasta, perquè ens expliqui la gènesi del seu darrer projecte.
Com va sorgir la idea del film?
Va ser just el 2014, quan l’Estat Islàmic estava avançant i conquerint territori a l’Iraq i Síria, convertint les dones i les nenes en esclaves sexuals. Vaig començar a investigar sobre el tema, a voler saber-ne més, i vaig acabar anant-me’n allà per parlar amb moltes d’aquelles dones que havien estat segrestades. D’alguna manera vaig connectar-hi i vaig necessitar fer la pel·lícula.
Amb un tema tan delicat, no vau tenir dubtes que es pogués fer realitat?
Quan vam començar a escriure la pel·lícula era un moment en què l’Estat Islàmic encara tenia molt poder i cometia molts atemptats a Europa. Nosaltres no vam tenir dubtes, però em va sorprendre que hi va haver productors que no es van atrevir a ficar-se en un tema així per por del que pogués passar. Quan vam estar rodant allà, l’Estat Islàmic ja havia desaparegut de la regió, tot i que sempre penses que aquestes persones no desapareixen en perdre el poder i que havien d’estar en algun lloc. Sempre et queda aquest dubte d’on estan amagats i què podran fer, però la comunitat kurda i la yazidí ens van donar tot el suport possible.
“em va sorprendre que hi va haver productors que no es van atrevir a ficar-se en un tema així per por del que pogués passar”
Una de les actrius protagonistes, Iman Ido Koro, va ser realment segrestada per Estat Islàmic…
Vaig tenir clar que li havia de donar un dels papers protagonista de la pel·lícula, interpreta una noia adolescent que s’escapa de l’Estat Islàmic i busca la família, que no troba. Però això la fa descobrir com n’és de forta, que pot ser una dona empoderada fins al punt d’arribar a agafar una arma i defensar la seva integritat física, allistant-se a l’exèrcit. El que ha viscut Iman li va servir de background per entendre el passat del seu personatge.
L’equip de rodatge estava format majoritàriament per dones…
Era necessari per abordar la intimitat femenina que buscava en tot moment. Totes elles han estat molt respectuoses amb el que vam posar en escena. Vam crear un gran vincle amb la comunitat yazidí, que ens va acollir i ens va facilitar l’accés a aquelles persones que es van convertir en actors de la pel·lícula.
“És una història sobre pèrdua d’éssers estimats
en un context de guerra”
Les localitzacions reals a l’Orient Mitjà us va coincidir amb l’esclat de la pandèmia de Covid-19…
Quan va arribar la pandèmia tot es va complicar moltíssim. Van començar a tancar aeroports, fronteres i ens vam confinar dins una casa a l’Iraq, on vam acabar de rodar. Per tornar a casa, ens va haver de repatriar l’exèrcit.
Com definiries Sinjar?
És una història sobre pèrdua d’éssers estimats en un context de guerra en el qual estem tots ficats sense ser-ne plenament conscients. Les tres històries que componen el film parlen d’emocions, que es van creuant, i estan plens de moments durs i cruels, com no pot ser d’una altra manera quan parlem de conflictes bèl·lics. Sento que la pel·lícula és dura, però explica una realitat molt més dura encara. Perquè les històries que t’expliquen aquestes dones supera molt el que veiem a la ficció i el que podem explicar des de la ficció.
