En el cinema gairebé tot ja ha estat inventat. Si una pel·lícula té èxit, es repeteixen les parts que funcionen i es fa una nova pel·lícula que serà igual que l’anterior, però no ho semblarà. Hi ha pocs autors i pocs films comercials que escapin d’aquesta fórmula infal·lible. Bong Joon-ho i Parasite, per exemple.
Aquesta és una regla empresarial que es va introduir al cinema des de gairebé el naixement de Hollywood. Si tens un èxit (sobretot gran) has de tornar a fer la mateixa pel·lícula les vegades que siguin fins que la taquilla et demostri que s’ha acabat. Això sí, has de fer que sembli diferent. Canvia la història, sí, però copia tot el que sigui copiable. I si no pots copiar la pel·lícula sencera, no t’amoïnis, repeteix només fragments, escenes memorables, situacions que saps que al públic li han agradat. El cinema comercial, el mainstream, tant el de Hollywood com el de tots els països del món han seguit aquesta regla i els hi ha anat força bé, econòmicament parlant, és clar. Artísticament són figues d’un altre paner.
Està comprovat que al gran públic li agrada majoritàriament veure la mateixa pel·lícula. Els agrada saber què passarà, gaudeixen amb els mateixos moviments de càmera, amb les mateixes situacions. No vull entrar en un terreny que no domino, però tot això s’explica des d’un punt de vista psicològic partint del fet que són els més petits els més entusiastes de les repeticions. Tothom ha viscut l’experiència de nens i nenes que volen que els expliquis el mateix conte o que els passis la mateixa pel·lícula. Segons els productors, els espectadors i espectadores de cine són adults i adultes que tenen la mateixa actitud de nens i nenes. Segons Netflix, un mateix espectador va veure Piratas del Caribe 365 vegades i un altre Bee Movie 357, durant un any. No especifiquen si eren adults o infants.
Això explica la gran quantitat de remakes o reboots que es fan i que una majoria siguin iguals que els originals. Un aficionat va dir que totes les pel·lícules de la saga La guerra de las galàxies eren en realitat la mateixa pel·lícula i que es tornava a fer perquè al públic li encantava veure el mateix. Això es podria aplicar a la majoria de sagues procedents de tebeos (perdó, de còmics) que són iguals gairebé sempre. Això canvia quan un autor en majúscules es proposa donar-li la volta a l’estereotip: Burton, Donner, Nolan, etc.
El cinema de terror fantàstic és el més afectat per aquesta política de repeticions segures. Mireu les vegades que El exorcista original s’ha repetit. I què me’n dieu de les cases encantades? Cert que hi ha algú que ho trenca tot, Night Shyamalan, per exemple, i uns pocs més, però en general tot és un dejà vu. I què me’n dieu de les de vampirs? Pobrets, quin canvi des del Dràcula de Tod Browning. Si Bram Stocker aixequés el cap! I què podem dir dels films d’animació, destinats més directament a infants? Són tots iguals.
Repeteixo que aquestes repeticions són pròpies del cinema comercial (i com és lògic, Hollywood les encapçala). L’anomenat cinema d’autor és una altra qüestió perquè, fins i tot a les pel·lícules de gènere (un terme obsolet, perquè els gèneres purs ja no existeixen) li donen un toc diferent, gens repetitiu. Aquesta gent és les que ens pot salvar de veure el mateix cinema. Perdoneu el rotllo.
