En la passada gala dels Gaudí es va passar una mena d’sketch, El porta a porta de Bruno Oro, en el qual el presentador de la gala va de porta en porta preguntant a la gent si coneixen el cinema català, si van a veure cinema català… Molt original, oi? Doncs no, d’original res de res. Pocs dies després, Javier Giner denunciava que és una còpia descarada del seu curt Puerta a puerta on el presentador també va de porta a porta buscant opinions sobre el cinema espanyol. Curiosament es va rodar a Barcelona. Vegeu els dos treballs i jutgeu vosaltres mateixos si els responsables de la gala dels Gaudí han copiat el curt d’en Giner.
Jo penso que són massa exactes per ser fruit d’una simple casualitat o del que diu la presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, que “les idees estan en l’aire”. Cert, però amb reserves. Jo em pregunto: ningú dels responsables de la gala (guionistes, director, tècnics, directius de l’Acadèmia…) es van adonar de les semblances?
Això dels plagis en la creació artística no és nou i no es limita només al cinema, i encara que es pensi que són robatoris se’ls emmascara amb eufemismes com homenatges, cites… per molts crítics. Encara dura la polèmica sobre Salvador Dalí, sobre la paternitat de la idea original del seu famós Crist atribuïda a un dibuix de Sant Joan de la Creu i que el mateix Dalí va reconèixer batejant el quadre com El Cristo de San Juan de la Cruz. De Picasso s’afirma que va copiar la idea del seu Gernika d’una Bíblia mossàrab.
Si ens endinsem en el món de la música trobarem escàndols de plagi (que alguns han arribat fins i tot a plets) que han esquitxat a estrelles com Madonna, Shakira, Lady Gaga, Michael Jackson, Rihanna, Britney Spears…. I si entrem en la literatura trobem casos sonats com els d’Alex Haley (acusat de plagi per Roots (Raíces)), Jane Goodall o T.S. Elliot. En aquesta web ens esgarrifa la quantitat de plagis detectat… només el 2014.
Ara amb la proliferació de les autoedicions molts autors novells es troben que les seves obres penjades a la xarxa es copien amb impunitat gairebé totalment. I no parlem d’aquest director de prestigiosa universitat espanyola que només pot escriure copiant i que no el fotin fora del càrrec. Clint Eastwood ho ha dit: “El plagi és sempre la cosa més gran de Hollywood”.
I a la Meca del Cinema es produeixen de forma constants escàndols que moltes vegades acaben en els tribunals i amb indemnitzacions milionaris. Jo només voldria referir-me a dos dels grans plagiaris del Hollywood actual, Steven Spielberg i Quentin Tarantino, encara que una gran quantitat de comentaristes i crítics de cinema considerin que no han copiat sinó que han fet homenatges a les obres copiades. Homenatges, robatoris, reciclatges… On comencen els homenatges i on acaben les còpies? Sense restar mèrits al conjunt de l’obra de Spielberg, és fàcil trobar sospitoses semblances a certes seqüències o arguments d’algunes de les seves pel·lícules. Sempre em ve a la memòria la de la pedra perseguint a Indiana Jones (copiada de Viaje al centro de la tierra de Henry Levin) o el dejà vu de molts films d’en Tarantino. O com Almodóvar copia de Hitchcock. O les semblances de l’oscaritzada La, La, Land… amb films dels anys 70 i 80. Homenatges…? no em feu riure. Les idees estan a l’aire, sí, i concretament els dos directors es van formar veient tots els clàssics (nord-americans i francesos) que van poder. Quina casualitat, oi? Devien quedar les idees en el seu subconscient.
On es produeixen el plagis més flagrants és en els pòsters. Com que aquí entrem en el terreny publicitari, si els publicistes veuen que el pòster ven, copien, canvien un petit detall i endavant. Alguns països asiàtics són els grans especialistes, per les seves lleis, diguem més relaxades. El cas de Pretty Woman és emblemàtic.
Com va dir Pablo Picasso “Copiar dels demés és necessari, copiar d’un mateix és patètic”. Veureu que en el cinema hi ha molts directors que es copien a ells mateixos. Són patètics.
