Després de gairebé vint anys torna a les nostres pantalles Shaman King, un petit shonen de principis del mil·lenni que va passar força desapercebut i va ser eclipsat per altres animes d’acció per exemple la inoblidable Inuyasha, o l’anime amb una infinitat de capítols, i que segueix donant guerra el dia d’avui, One Piece. Tot i així, la majoria dels que vam veure i gaudir de Shaman King anys enrere, en guardem un molt bon record i el retrobament ha estat una enorme sorpresa.
L’anime segueix les aventures d’en Yoh Asakura, un xaman adolescent especialment mandrós i despreocupat que uneix forces amb Amidamaru, l’esperit d’un samurai de l’època feudal amb qui es pot fusionar. Junts s’enfrontaran a tota mena d’adversitats, coneixeran diverses parelles de xamans amb esperits i lluitaran amb totes les seves forces pel títol de Shaman King. La premissa és força normal i típica del shonen, un torneig on gent molt forta es creua la cara… Però a quin fan del shonen no li agrada això? Arcs com el clàssic Gran torneig de les arts marcials de Bola de Drac, o l’arc dels exàmens de chunin de Naruto, són arcs que enganxen molt l’espectador gràcies a la seva espectacularitat i intensitat constants. Shaman King no només en fa un arc, sinó que pràcticament tota la temporada és un torneig de xamans estomacant-se, que per sort o per desgràcia té dotze capítols menys que l’original. Per una banda aquest fet està prou bé, ja que així van per feina, però d’altra banda el problema d’anar més ràpid és que sovint falta desenvolupament de personatges, cosa que és crucial perquè l’espectador pugui entendre, empatitzar i veure clarament una evolució personal dins el personatge.
Deixant enrere l’apartat narratiu, l’animació és bastant normal, de fet el problema crec que sorgeix a l’intentar imitar l’anime original, ja que en vint anys l’animació ha canviat un munt i durant aquella època era molt més estàtica. Als combats sovint els falta fluïdesa, hi ha molta repetició d’imatge, i constantment fan ús de “tècniques especials i definitives” per poder estirar al màxim el temps en pantalla de cada pla. Comparant-la amb altres shonen dels últims anys es queda bastant enrere, però cal dir que manté l’estil, el to i l’esperit de l’original gairebé a la perfecció i en millora l’estètica en general.
D’altra banda l’aspecte sonor tampoc és res de l’altre món, l’opening no està gens malament, però no és un hit d’aquells que perdura en el temps i és una pena que no sigui el mateix que l’original… Ara bé, afortunadament de vegades fan sonar “Over Soul” en alguns combats i a tots els fans de la sèrie del 2001 ens entela els ulls.
En resum, Shaman King és un anime molt normal que malgrat tot, aconsegueix funcionar com a carta d’amor a l’original i a tots els que quan érem petits volíem ser com en Yoh i companyia.
Veredicte
Agradarà: Als que siguin fans del shonen en general i evidentment a tots els nostàlgics com jo.
No agradarà: A tots aquells que ja n’estan farts del shonen.
Enganxòmetre: 6
Nota: 7
