Trainspotting va ser un hit. Una pel·lícula transgressora, original, gamberra i per sobre de tot carismàtica. És molt difícil “fabricar” un èxit d’aquest tipus. Fenòmens com aquest no es creen sinó que surten del cor i la genialitat dels creadors fent cinema en llibertat. És per això que Trainspotting es va convertit en un film de culte gairebé a l’instant. Un llargmetratge que 20 anys després no només manté la seva essència i que no ha envellit gens. Els que hem envellit som nosaltres… i el director, i els actors, i el guionista…
Trainspotting 2 és un producte. Això no té perquè ser dolent però el de intentar emular l’èxit d’una pel·lícula de culte provoca que certs aspectes es vegin forçats i que, per tant, es perdi l’espontaneïtat. I (ja ho dic ara) aquesta que ens ocupa no és una pel·lícula dolenta. La vaig gaudir com segurament la gaudiran la majoria dels que van frisar amb la primera. Ara bé, i permeteu-me la metàfora: surts del cine amb síndrome d’abstinència. Has tingut una dosi, una bona dosi, però mai no és com aquell primer cop…
El director Danny Boyle no és un il·lús. Sap perfectament que el seu film pecarà de tot això que estem dient i, conscient, fins i tot en fa befa i referència. Hi ha moltes referències a la nostàlgia, al “temps passats sempre foren millors” i a la maduresa (nostra i seva com a cineasta). I si la pel·lícula s’aguanta i té interès és perquè afortunadament els personatges mantenen intacte el carisma de fa 20 anys. Amb un guió i un muntatge molt més pla i “estàndard” continuen brillant la meravellosa fotografia d’interiors decadents i de primers plans punyents.
És Trainspotting 2 una bona pel·lícula? No podem dir que no. Entretinguda? Sí. Bones interpretacions? També. A més la pel·lícula és conscient de les seves limitacions i fins i tot s’hi recrea. Hi ha un moment on un personatge diu “ets com un turista a la teva pròpia joventut”. Això és exactament el que fem un viatge al passat amb protagonistes del present. Amb referència a les “modes” del present com la viagra, els runners, les xarxes socials i els vols low-cost. En resum, és una digne continuació. I ja està. Com a mínim no han ultratjat Trainspotting.
Veredicte
El millor: el carisma dels personatges es manté i tot plegat continua sent un bon entreteniment.
El pitjor: no té ni l’ànima ni la frescor de la primera. Les comparacions són odioses.
Nota: 6,5
