Sexe, droga i crim en temps de ‘destape’

Franco ha mort. La transició avança a pas lent i Espanya es transforma sense saber massa bé cap a on va. Els cinemes poden mostrar pit i cuixa i el que abans era un país catòlic i conservador està en plena ebullició. En aquest context de canvi, un jove de 17 anys que viu a Girona, en Nacho (Marcos Ruiz), descobreix que tot el que està prohibit ‘mola’. Això no només inclou tabac i alcohol sinó també trepitjar la línia vermella del crim amb els ‘malotes’ del barri i totes les temptacions del primer amor i el despertar sexual. Com és evident aquest crescendo d’hormones i adrenalina regat amb cubates barats i música disco acabarà portant molts problemes al noi…

El nou film del mallorquí Daniel Monzón (Celda 211, El Niño) és tot un homenatge al cinema quinqui que tant èxit i alegries va donar al nostre cinema català a la dècada dels 70 i 80. I per si tot això fos poc, aquesta producció d’Atresmedia amb participació de TV3 i Netflix, està basada en el llibre homònim de Javier Cercas i és el film més nominat a la 14a edició dels Premis Gaudí.

A Las leyes de la frontera Monzón recrea i capta l’essència d’aquells temps convulsos a la perfecció. Des dels detalls domèstics (patriarcat) fins al còctel social (desigualtats i guetos) passant per la impunitat policial del moment. Drogues, hippies, Interviu, Arcades i plats Duralex. En aquest interessant caldo de cultiu hi trobem una història de coming of age que no per haver-la vist mil vegades deixa de ser interessant. Ho és perquè els tres actors principals Marcos Ruiz, Begoña Vargas i Chechu Salgado són una perfecta elecció per cadascun dels rols que han de jugar. Sense caure en el risc de la sobreactuació, esdevenen carismàtics i els antiherois que necessita la trama. 

Però això no seria suficient sense un munt de detalls (mal anomenats) tècnics començant per una direcció d’art que et fa olorar els 70 i acabant per la banda sonora de Derby Motoreta’s Burrito Kachimba. En resum, en ple 2022 no descobrim res en dir que Daniel Monzón li té el truc agafat al thriller. En aquesta ocasió transforma tot el que ara podem veure com a ‘cutre’ i caspós en element de culte retro. Si li hem de trobar elements negatius, està clar que és un relat que no té res d’original i que s’ha espremut fins que no queda ja més suc. Ah, i el forçat maquillatge en envellir algun personatge no acaba sent del tot creïble.

Veredicte

El millor: un trio protagonista solvent i creïble i una genial ambientació a la Transició.

El pitjor: la poca originalitat de la història.

Nota: 7,5

JR Armadàs
Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat tres novel·les, diversos relats curts i ha estat editor d'Edicions Xandri durant 6 anys. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit una pel·lícula i sis curtmetratges i és el co-director del Sant Cugat Fantàstic i La setmana del Cinema en Català. També ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

1 COMMENT

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents