today-is-a-good-day

Sèries: la nova ficció audiovisual?

- Advertisement -

Escolto, llegeixo, veig… que molts pronostiquen que les sèries televisives substituiran el cinema tradicional. Ja fa massa anys que he sentit a dir que cada innovació fa aparèixer maximalismes com aquest que només es compleixen en comptades ocasions. El cinema no ha substituït mai el teatre; la televisió no ha matat (encara) el cinema en sales ni a la ràdio… Cert que les noves tecnologies han eliminat el cinema en blanc i negre o a la pantalla plana; i no hi ha vinils, costa trobar DVDs, i no diguem CDs… i que gairebé tot el que sigui innovador posa en perill algun estri d’ús comú. Però en el cas del cine tradicional i les sèries no podem parlar de substitució malgrat el boom de les plataformes.

De formats de sèries televisives ni ha molts i la seva continuïtat depèn del seu èxit, dels discutibles i interessats mesuraments d’audiència, de la resposta dels mortífers algoritmes, del que agradi realment a les majories. Les sèries més longeves són les que els seus capítols comencen i acaben en el mateix programa (Ley y orden, Arriba y abajo, CSI, El mentalista, etc., etc.). De les altres, hi ha dues categories: Les minisèries (un màxim entre de 4 a 8 capítols) i les que no s’acaben mai, que poden durar les temporades que es vulgui, mentre les audiències les acceptin i els algoritmes siguin favorables. En totes les categories la seva finalitat és purament comercial: s’ha d’enganxar com sigui l’espectador, els han de fidelitzar. Les primeres ho aconsegueixen empatitzant amb els personatges (el públic les veu majoritàriament per ells); l’esquema argumental és sempre el mateix. A la resta de sèries, sobretot les que no acaben mai, la fidelització s’aconsegueix introduint trames addicionals, unes subtrames que poden arribar a extrems increïbles i que a força del tradicional embolica que fa fort, fan oblidar la que se suposava que era la trama central. Si et perds algun capítol, no t’amoïnis, tens el recurs de a la carta o de seguir-les a través les plataformes que encara és més fàcil. Jo acabo de tenir l’experiència de The Black List, una sèrie que fins ara ha emès 152 episodis. Em va semblar molt hàbil i enginyosa però després de 15 episodis l’he deixat, massa embolica que fa fort. Amb el pas dels episodis s’ha diluït tot el que em semblava interessant, els llocs comuns me l’han canviat, fins i tot l’essència dels protagonistes.

- Advertisement -

- Advertisement -

En general, i des del punt de vista narratiu, el panorama és pobríssim: el que més s’utilitza són les redundàncies visuals i verbals. Les idees de l’argument es repeteixen fins que l’espectador les aprengui, cal tenir en compte que la televisió no es veu tan atentament com al cinema, vas al lavabo, menges, xerres, ho tallen els anuncis…

Tots aquests recursos estan  justificats perquè cal omplir d’alguna manera les hores de ficció que es necessitin per mantenir suposadament l’interès i garantir la seva continuïtat i això no s’aconsegueix cenyint-se estrictament a l’argument inicial. Fa temps que s’ha posat de moda en les sèries de crims que els policies investiguin un parell d’assassinats en lloc d’un o que els problemes personals dels protagonistes siguin igual d’importants que la trama de la investigació. S’ha d’enganxar la gent com sigui. A The Black List es mantenen obertes com a mínim tres trames paral·leles que s’obren i tanquen quan convé.

Aquests dies he vist una gran quantitat de minisèries i sèries llargues i totes tenen el mateix esquema, l’important és que l’espectador s’enganxi i segueixi veient-la. Això no vol dir que siguin totes iguals, perquè lògicament l’enorme oferta ho impedeix, jo només he vist una mínima part de les que s’emeten i no parlo de les mítiques, The Soprano, Juego de tronos, True Crime, etc. Us recomano que no us fieu massa d’algunes de les suposades crítiques que es fan per internet. Qui les fa? Són fiables les opinions? Quins criteris se segueixen. Jo m’he sentit enganyat la majoria de vegades. Cal esbrinar-les molt bé i saber qui les fa.

Cal dir que aquest plantejament de les sèries no és nou en la ficció audiovisual. Els primers serials del cinema, daten del 1910 i es van continuar a la televisió amb els dos formats actuals. Sèries com Fantomas, La moneda rota o Los peligros de Paulina van ser els pioners al cinema. Després van venir el cinema sonor i la televisió, Flash Gordon, Capitán maravillas, La casa de la pradera, Bonanza, Heidi, Los intocables, etc. El cinema ho va copiar dels fulletons literaris nascuts a Anglaterra i continuats arreu del món, Espanya inclosa: Rocambole, Sherlock Holmes, Los misterios de París... es venien als carrers com a xurros, sortien cada setmana i enganxaven el lector de manera molt semblant: els acabaven deixant els herois i sobretot les heroïnes en situacions extremes. Més o menys com es fa ara.

La resposta a la pregunta de l’inici és que les sèries no substituiran mai al cinema sinó que ambdues coexistiran, igual que coexisteixen el teatre i la radio, la televisió i, de moment, les sales de cinema. En la meva opinió, en general, la ficció televisiva és inferior artísticament a la cinematogràfica. Normalment és una còpia dolenta. No he trobat encara cap innovació narrativa i des del punt de vista temàtic, tot ho he vist abans al cinema, i molt millor. Com va dir algú: “la part dolenta de les sèries és que en un cert moment un s’adona que la història no condueix a enlloc” i que és molt difícil acabar-les sense decebre els seus addictes.

- Advertisement -
Àngel Comas
Històriador i expert en cinema des de fa molts anys, l'Àngel Comas ha publicat un munt de llibres sobre cine i, entre d'altres programa el Cicle de Cinema d'Autor de Sant Cugat. Els seus articles són propis d'algú amb experiència que va al cine i no menja crispetes.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents