Amb més de 25 anys darrere les càmeres la directora japonesa Naomi Kawase és una de les dones més ben posicionades en la indústria del cinema oriental. L’any 2015 Una pasteleria de Tokio va ser un èxit arreu i és per això que el seu nou projecte ha despertat molt d’interès també fora del continent asiàtic. El film 朝が来る (Madres Verdaderas) s’estrena el 9 d’agost després d’estar seleccionat pel Festival de Cannes l’any 2020 (l’edició que no va poder fer-se) i de ser escollit pel Japó com a film per representar el país als Oscars. Que no aconseguís la nominació no vol pas dir que no sigui una pel·lícula interessant que amaga un munt de lliçons i valors entre línies.
El film ens explica la història d’una família que no pot tenir fills i decideix adoptar. Quan els donen el seu fill per primer cop els nous pares decideixen conèixer, encara que sigui breument, la mare que els ha fet el regal més gran que es pot fer. Quan coneixem tota la història de la Satoko i en Kiyokazu i els seu periple per ser pares, la pel·lícula fa un gir de 180 graus per mostrar-nos la història de la Hikari, la mare biològica del nen i el seu turbulent procés fins a parir l’Asato. L’últim acte ens explica el desenllaç d’aquest complicat triangle quan, un dia de cop i volta, la Hikari es planta a casa la família per sorpresa. Les dues històries que ja eren de per si potents per separat creixen en intensitat i interés quan s’ajunten i “explota tot”.
La pel·lícula es cuina a foc molt lent i no escatima detalls (emocionals) de cap personatge. I això és que la fa més rica. Tot i aquest ritme pausat una hàbil decisió de muntatge (i de guió) ens presenta els conflictes un darrere l’altre de manera que tens la sensació de veure tres pel·lícules en una on el punt de connexió és el vailet Asato. Gràcies a l’excel·lent labor de les dues protagonistes Aju Makita (la mare biològica) i Hiromi Nagasaku (la mare adoptiva) el llargmetratge no només no es fa pesat sinó que t’atrapa en una teranyina de sentiments que per a les dones és una autèntica muntanya russa. A més, la catarsi final funciona i emociona. Si no fos per un abús de plans de recurs de paisatges i d’innecessaris equilibris amb la llum blanca seria una pel·lícula rodona.
Veredicte
El millor: les actrius i la manera com planteja les dues històries (o sigui, el guió)
El pitjor: un excés de contrallums i metratge de connexió entre escenes que allarga innecessàriament el film
Nota: 7,5
