Quan penseu en Cornellà segurament no us ve al cap un municipi cosmopolita, vibrant i ple d’art, bellesa i vida. Doncs el primer film de la directora catalana Carol Rodríguez pretén donar la volta a aquest prejudici amb una història que té com a protagonistes quatre joves de vint-i-molts que busquen el seu lloc a la vida. Chavalas arriba aquest 3 de setembre als cinemes amb molt bones credencials del Festival de Màlaga d’on va sortir amb la Biznaga de Plata del Premi del Públic, el Premi Movistar+ a la Millor Pel·lícula i el Premi ASECAN a la Millor Òpera Prima. El seu secret: és un film honest, divertit i emotiu. I quan això passa és sinònim d’èxit.
Part de l’èxit de la directora és haver triat molt bé el càsting. La protagonista Vicky Luengo (Antidisturbios) és l’encarregada de portar el pes de la història i fer de frontissa entre el gran somni d’escapar del barri triomfant a Barcelona i quedar-se al racó de tota la vida on les seves amigues Elisabet Casanovas (Merlí), Carolina Yuste (Carmen y Lola) i Ángela Cervantes (Vida Perfecta) han trobat la manera de ser felices. La dicotomia entre somnis i realitat i entre el barri i la gran ciutat com a element alliberador és present en tot el film però, a diferència d’altres propostes, tracta Cornellà i l’indret que a priori parteix amb desavantatge amb afecte i una certa aura mística. No és el bo i el dolent.
El guió transita amb molta mà esquerra entre la comèdia, la crítica a l’estereotip i troba el punt d’equilibri per fer que la història sigui emotiva. Hi ha moment de llagrimeta, moment de riure fort i moments de reflexió profunda. I és tota una proesa combinar aquests elements sense que cap d’ells descarrili.
No serà estrany veure Chavalas a la llista de nominats als premis grossos d’enguany. Tant el repartiment com la direcció com elements mal anomenats tècnics (direcció d’art, música, vestuari) ajuden a crear un món on l’espectador se sent còmode i amb ganes d’acompanyar les protagonistes. Ja sigui la rebotiga d’un bar cutre o un banc a la plaça del barri. I no podem deixar que passi per alt que la pel·lícula planteja una esmolada crítica al món en el qual viuen els millenials: precarietat, postureig, individualisme… Una societat que sembla que els hagi donat l’esquena en la qual costa molt aconseguir els somnis que t’han venut. No n’hi ha prou amb ser bona, haver estudiat molt i parlar idiomes. El món no t’espera amb els braços oberts per donar-te diners i glòria. Més aviat al contrari. Per això és tan important que vagis on vagis a la maleta sempre hi hagi un lloc pels que sempre et posaran una cadira a la seva taula: les amigues i la família. La pel·lícula és una oda a les persones properes i a la vegada una carta d’amor a l’orgull de barri.
Veredicte
El millor: la combinació entre humor i emotivitat (i la tria del càsting)
El pitjor: és força previsible
Nota: 8
