Ser “de barri” marca (i és un orgull)

- Advertisement -

Quan penseu en Cornellà segurament no us ve al cap un municipi cosmopolita, vibrant i ple d’art, bellesa i vida. Doncs el primer film de la directora catalana Carol Rodríguez pretén donar la volta a aquest prejudici amb una història que té com a protagonistes quatre joves de vint-i-molts que busquen el seu lloc a la vida. Chavalas arriba aquest 3 de setembre als cinemes amb molt bones credencials del Festival de Màlaga d’on va sortir amb la Biznaga de Plata del Premi del Públic, el Premi Movistar+ a la Millor Pel·lícula i el Premi ASECAN a la Millor Òpera Prima. El seu secret: és un film honest, divertit i emotiu. I quan això passa és sinònim d’èxit.

- Advertisement -

Part de l’èxit de la directora és haver triat molt bé el càsting. La protagonista Vicky Luengo (Antidisturbios) és l’encarregada de portar el pes de la història i fer de frontissa entre el gran somni d’escapar del barri triomfant a Barcelona i quedar-se al racó de tota la vida on les seves amigues Elisabet Casanovas (Merlí), Carolina Yuste (Carmen y Lola) i Ángela Cervantes (Vida Perfecta) han trobat la manera de ser felices. La dicotomia entre somnis i realitat i entre el barri i la gran ciutat com a element alliberador és present en tot el film però, a diferència d’altres propostes, tracta Cornellà i l’indret que a priori parteix amb desavantatge amb afecte i una certa aura mística. No és el bo i el dolent.

- Advertisement -

El guió transita amb molta mà esquerra entre la comèdia, la crítica a l’estereotip i troba el punt d’equilibri per fer que la història sigui emotiva. Hi ha moment de llagrimeta, moment de riure fort i moments de reflexió profunda. I és tota una proesa combinar aquests elements sense que cap d’ells descarrili.

No serà estrany veure Chavalas a la llista de nominats als premis grossos d’enguany. Tant el repartiment com la direcció com elements mal anomenats tècnics (direcció d’art, música, vestuari) ajuden a crear un món on l’espectador se sent còmode i amb ganes d’acompanyar les protagonistes. Ja sigui la rebotiga d’un bar cutre o un banc a la plaça del barri. I no podem deixar que passi per alt que la pel·lícula planteja una esmolada crítica al món en el qual viuen els millenials: precarietat, postureig, individualisme… Una societat que sembla que els hagi donat l’esquena en la qual costa molt aconseguir els somnis que t’han venut. No n’hi ha prou amb ser bona, haver estudiat molt i parlar idiomes. El món no t’espera amb els braços oberts per donar-te diners i glòria. Més aviat al contrari. Per això és tan important que vagis on vagis a la maleta sempre hi hagi un lloc pels que sempre et posaran una cadira a la seva taula: les amigues i la família. La pel·lícula és una oda a les persones properes i a la vegada una carta d’amor a l’orgull de barri.

Veredicte

El millor: la combinació entre humor i emotivitat (i la tria del càsting)

El pitjor: és força previsible

Nota: 8

- Advertisement -
JR Armadàs
Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat tres novel·les, diversos relats curts i ha estat editor d'Edicions Xandri durant 6 anys. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit dos curtmetratges i és el co-director del Sant Cugat Fantàstic i La setmana del Cinema en Català. També ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents