La Vida Sense la Sara Amat recull premis per allà on passa. Va debutar en un BCN Film Fest en què va aconseguir el consens del jurat i del públic, passant pel Ficcat de Cinema Català on va endur-se el premi del públic i la millor fotografia. Li augurem un bon pas pels Gaudí.
Vaig reunir-me amb la Laura Jou a les FX Animation Talks, perquè em parlés del seu l’Estudi per l’Actor i l’imprescindible paper que pot desenvolupar un coach d’actors quan hi ha una pel·lícula amb nens protagonistes.
De què parlaràs avui?
Parlaré del coaching d’actors.
Perquè ets una gran coach d’actors, has descobert la tira d’estrelles, jo crec que qualsevol actor més jove de trenta segurament ha passat per les teves mans. Quants anys té la teva acadèmia?
L’acadèmia té set anys. El que passa és que jo la vaig muntar perquè anava preparant actors quan em contractaven a les pel·lícules i anava fent petites formacions als actors amb què treballava i després es quedaven penjats. Llavors la vaig crear per donar continuïtat a aquests actors que anava preparant. El que passa és que després s’ha anat sumant amb altres coses. És una escola d’actors, és un estudi d’actors on hi ha proves d’accés, no hi entra qui vol, hi entra qui té talent, qui passa les proves. Però va sortir per donar-los suport continuat.
Com et vas formar tu?
La meva base són tots els anys en què jo vaig ser actriu. Tot el meu aprenentatge, els tres anys a l’Institut del Teatre, totes les meves gires, les meves companyies en les quals he estat. Allà jo vaig aprendre què era l’ofici d’actor, com t’enfrontes a un paper i com de sol estàs quan això passa.
Llavors aquest bagatge, més després, que m’he format en cursos de psicologia i tota l’experiència audiovisual m’han convertit en coach, però no hi ha una escola que m’ensenyi coach. Ni existeix. I jo a l’acadèmia no ensenyo coach, jo ensenyo interpretació. El coach és la persona que està al costat del director i que fa possible allò que el director vol en termes d’interpretació.
Tu quan dirigeixes ‘La vida Sense la Sara Amat’, també t’ajudes d’un coach?
Sí, perquè m’ajudi amb els actors, en aquest cas l’Isaac Alcaide, que és el que fa d’alcalde a la vida —li vaig donar un paper també—. També és el professor estrella de l’estudi, és el coach de Merlí, de Les de l’Hoquei, o sigui que és un coach molt conegut i em va ajudar moltíssim. Perquè quan tens poc temps per rodar, o vas molt preparat a rodar o t’enfonses en la misèria.
En aquest cas la Sara es va rodar amb 3 setmanes i mitja, que això es diu molt ràpid, però és res.
També vas fer un càsting molt ràpid, oi?
Més que ràpid! Teníem 2.000 sol·licituds per correu electrònic, perquè ho vam convocar a través de l’Instagram dels nois de Merlí, i va generar una volada que no vegis. I d’aquests 2.000 candidats vam acabar amb 1.000, 500, 300, 100… Jo vaig aparèixer quan el director de càsting ja ho havia filtrat molt. El filtratge va durar em sembla que dos mesos.
No sé encara com els vam trobar. T’asseguro que estàvem a poc temps de començar la preproducció i jo no ho tenia clar…
Com ho fas per reconèixer aquella estrella que encara no ho és?
El que jo valoro més en totes les proves de càsting que he estat — també he estat a les proves de cast del Bayona i he fet servir el mateix criteri—, és que el nen tingui la capacitat de ser creïble. Més que la fotogènia, més que l’àngel… Que al nen li donis un text, encara que sigui difícil i poc orgànic i te’l faci creïble. Si no tenen aquesta capacitat… Anem malament.
Ara imagina’t que et posen de coach en un Super3, o qualsevol programa presentat per nens actors d’un Disney Channel, que també es veu molt. Què faries tu per millorar aquests programes?
Em vols molt mal! (Riu) Hi ha una feinada. D’entrada jo mai he suportat des que soc molt petita els nens actors en termes de nens que parlen com qualsevol altra cosa que no siguin nens. Aquest artifici no puc suportar-lo, em causa molta depresió i molta tristesa. Què passa amb aquests joves de Disney Channel? Doncs que són uns wannabes, veus que fan coses que fan els grans però ni tan sols ho fan bé. Sempre estan rient, sempre tenen aquest bon rotllo… Jo crec que els nens són molt més interessants amb totes les seves imperfeccions que aquesta mena de presentadors. Jo apostaria per agafar presentadors que parlin com parlen, amb tot el seu argot, sense voler ser guai, sense voler ser res més que expressar-se tal com són. Tindria un problema amb la cadena, segurament (riu), perquè no crec gens en aquest tipus de format.
Doncs mira que jo crec que és un perfil que es troba molt, el nen actor que entra a l’acadèmia volent parlar com un doblador en tot moment.
Sí, totalment. Mira, jo tinc un actor a l’estudi així, que parla com si fes doblatge, molt exagerat. I un dia li vaig dir “em vols ensenyar qui hi ha darrere? Perquè el que estic veient no és real”. I vaig començar a estirar del fil… De vegades per ser coach o professor d’interpretació és ser una mica bruixot, has de desmuntar, has de trencar les façanes. I em vaig trobar amb un noi que em va dir “Jo sempre he sigut gordo i ningú no em feia cas, i vaig començar a anar al gimnàs, i vaig conèixer un doblador que em va dir que parlés així per ser més interessant”! I ara tinc molta feina per treure-li tota aquesta cuirassa.
Sobretot en aquesta pel·lícula es nota una especial autenticitat!
La meva fantasia negativa era “imagina’t que has pujat al nen del Monster Calls, al de El Orfanato, els de Lo Imposible… Imagina’t que ara no ets capaç de fer això!” Tenia un pànic brutal i hi vaig posar tota la meva creativitat i saviesa per què sortís el que ha sortit. Els dos protes són autèntics, estàn relaxats a l’escenari.
Ella és fantàstica! La Sara té una personalitat que transvasa perfectament de l’actriu al seu personatge.
És molt “echada p’alante”, la Maria Morera. És una nena molt valenta, molt orgullosa, que té l’autoestima molt ben col·locada. És una nena que tot i que és un tap de bassa —petitíssima— se sent molt forta i molt gran davant de tothom, això va anar molt bé amb La Vida Sense la Sara Amat.
La pel·lícula té una part molt dolça, molt melancòlica, però la Sara és l’element “rebel”. Pensaves, en crear la Sara Amat, en trencar els rols de gènere?
A veure jo soc una inconformista i una rebel. A mi m’agraden els personatges femenins lluitadors, que aconsegueixen el que volen, que es reafirmen en la seva autenticitat, perquè jo soc així també. Així doncs no puc fer un personatge femení tou, no puc, perquè jo sóc molt brava i llavors em nego que les nenes no tinguin la capacitat de decisió i la valentia per tirar endavant.
D’alguna manera, en el guió no era tan brava, la Sara. S’escapava de casa, això sempre hi va ser, era una nena estranya, però no se li veia la complexitat. Fins que vaig començar a buscar-li capes i a ensenyar-ho de forma audiovisual, com aquell moment que es veu aquella paret on la nena ha dibuixat més enllà dels marcs dels quadres, com una necessitat de trencar els límits. Això no estava al guió.
La Sara no és un personatge gens fàcil. Tinc la sensació que una noia hi podrà empatitzar però un noi no l’entendrà.
Jo crec que a un noi li fa una mica de por una noia tan valenta, oi? A mi m’ha passat a la vida, també, que he fet una mica de por als homes, perquè em veuen tan independent, tan imparable, que pensen que no la podrem controlar, i és real, no em poden controlar, qui estigui amb mi ha de ser algú que em vulgui lliure, si no, no és possible.
