Pels passadissos del Festival de Sitges sentia un rumor… Deien que havia superat Oldboy… Que la millor pel·lícula del festival venia de Corea i no era la dels zombis de Train to Busan… Park Chan-wook havia tornat per la porta gran. Potser exageraven… o potser no. The Handmaiden, La doncella o 아가씨 és, en la llengua que més us vingui de gust, una de les millors pel·lícules de l’any. Així de clar i així de simple.
La de La doncella és una història rodona. Una espècia de crim perfecte dividit en tres actes molts diferenciats on l’espectador és passejat delicadament i brutal per les vicissituds d’un argument en canvi constant. Res no és el que sembla i quan et penses que ho és potser canvia. En aquests tres actes hi ha complot, crim, erotisme, crueltat, amor, traïció i violència. Elements tots ells molt difícils de fer encaixar en un mateix projecte però que es conjuguen majestuosament gràcies a l’habilitat de Park Chan-wook. Si a més li sumes les dosis justes d’humor negre ja fa que tot plegat sigui una experiència cinematogràfica total.
Però perquè una pel·lícula sigui rodona has de tenir actors en estat de gràcia i en aquesta cinta ho estan. Sobretot les dues protagonistes femenines. En aquest sentit és especialment significatiu el descobriment de la jove Tae-ri Kim (26 anys) que encarna el paper d’una estafadora de baixa estofa que acaba sent la donzella que dóna nom al film. L’actriu és capaç de jugar a ser la nena beneita i a la vegada posar-se seriosa i sensual quan el rol ho requereix. I fins i tot millor que Tae-ri Kim, ens trobem amb una immensa Min-hee Kim que amb papers com el de No tears for the dead (우는 남자) i sobretot a Right now, wrong then (지금은맞고그때는틀리다) està sabent trobar un lloc al anhelat olimp de les actrius coreanes més cobejades. A The Handmaiden és una presència total i igual que la seva companya de repartiment combina amb destresa les diverses personalitats de la noble estirada que requereix l’ajuda de la criada.
Erotisme i enganys de banda… si els coreans saben fer alguna cosa bé és mostrar violència i depravació sense filtres d’Instragram. I adornada amb llampants vestits i fetitxismes de dubtosa moralitat, aquesta violència també i és. Amb tot, les dues hores i mitja de pel·lícula no es fan pesades i aconsegueixen mantenir l’espectador lligat a la butaca amb els seus canvis de ritme, d’acció i, no ens enganyem, algunes escenes sexuals molt pujades de to. Això sí, filmades amb una acurada elegància i sensualitat. En poques paraules, deixeu-vos seduir per The Handmaiden, no us en penedireu.
Veredicte
El millor: les interpretacions, la banda sonora, els ambients, el guió… Pràcticament tot!
El pitjor: la durada?
Nota: 9