Avui vaig tard. Vinc a comentar que estrenem temporada, que la tendresa i el temps feixuc de l’agost han marxat i que tornem a tenir aquí els pantalons llargs, les sabates tapades i, amb això, el dinamisme i l’activitat que desperten la rutina i la il·lusió d’una cosa nova. Però vaig tard. Vinc a presentar temporada quan fa un mes que dura, imagina’t si vaig tard. I vaig tard perquè vinc a queixar-me de tot de coses que fa temps que reben queixes a Facebook, a Twitter i a totes bandes. Però més val tard que mai. I també hi tinc dret.
Però és que es veu que ja és moda, això d’anar tard. Resulta que fa un parell de dilluns que ens han tornat els capítols de Merlí. Uns capítols que comencen al voltant de les onze. Primer he de dir que no la segueixo, i que té collons que vingui aquí a parlar d’una sèrie que no segueixo quan vinc d’experta de sèries de la nostra i aquesta és una obra mestra amb gran audiència. Ho sé. Però l’ofici d’opinador i de tertulià ja ho té, això, de parlar una mica de passada de coses que no se saben. La tinc pendent. Precisament n’he vist només trossets per culpa d’aquest horari de late show. Encara que hagi d’aguantar burles i comparacions amb gallines, jo sóc de les que a les onze, màxim, sóc al llit. Quan treballo i em llevo aviat, a les deu. Sopar aviat, una mica de tele i a dormir, les claus d’aquesta reforma horària que ens cal. TV3, ajuda’ns. No ens facis fer ulleres l’endemà, que som més lletjots o ens deixem el sou en maquillatge.
Hi ha una altra cosa que va tard, aquesta temporada, que tampoc m’agrada i que em sembla que no agrada a la majoria. Parlo de LA TERTÚLIA DE LA RIERA. Els amics del Divendres cada divendres (hihi) fan tertúlia de la nostra sèrie de sobretaula de capçalera. Abans la feien just començar el programa, com s’havia fet des de l’època del Cor i El Club de l’Albert Om i no sé si amb La Columna de l’Otero. Acabaves el capítol amb l’ai al cor, que divendres sempre passen les coses fortes, i després veies els tertulians o els personatges comentant-ne les sensacions. I tenia tota la lògica del món. Seguíem el fil de l’univers rierenc amb les escenes avançades que ens posava l’Espartac i els comentaris de l’àvia Remei que pobra, no n’encerta ni una i encara es pensa que Teo Sapporo és viu. I aplaudíem els comentaris del Pere Mas, que la clava sempre.
Doncs ara es veu que primer, abans de parlar de Riera, hem de fer taula d’actualitat. No té cap sentit trencar el clímax per tornar-hi a entrar al cap d’una estona llarga, senyors del Divendres. Què passa, que si no, no hi havia audiència després? Que es queixen els intel·lectuals que parlar d’uns problemes d’una gent fictícia fa de poc intel·ligent? No ho sé, jo, per part meva, no la miraré més. Perquè se’m trenca tot, i perquè els divendres a mitja tarda tinc coses millors a fer que esperar davant la tele. O això vull creure.
Mireu, jo miraré de seguir fent la tertúlia des del hashtag de Twitter o, si em deixen, des d’aquí. La feu amb mi? Ens perdrem les pistes plàstiques de l’Espartac i les grans anàlisis de l’Anna Boadas, però potser la sorpresa tindrà més emoció.
