A Segundo premio, se li augura una carrera exitosa. Sobretot després del seu pas pel festival de cinema de Màlaga, on va guanyar el premi a la millor pel·lícula (també direcció i muntatge), i la rutilant inauguració del Festival de Cinema d’Autor de Barcelona. La nova pel·lícula d’Isaki Lacuesta, codirigida amb Pol Rodríguez (Quatretondeta) està inspirada en la poètica musical d’Una semana en el motor de un autobús, l’àlbum de consagració del grup indie Los Planetas (tot i que des del títol aquesta afirmació és negada, o no).
Al laboratori màgic de Segundo premio, Lacuesta i Rodríguez destil·len a través de les seves imatges la mítica fundacional de l’àlbum i el grup. Allunyant-se del que es podria considerar un documental musical, els directors opten per una recreació estètica i poètica que reflecteix els fets que coneixem (que són pocs) i d’altres complementen a partir d’altres històries imaginades, inventades (al·lucinades?). El film evita la literalitat de la Wikipedia per endinsar-se en les memòries lisèrgiques i alcohòliques dels membres de la banda. En aquest sentit, estaria molt més a prop de films que intenten reconstruir un moment creatiu com The Filth and the Fury (Julien Temple), Velvet Goldmine (Todd Haynes) o Last Days (Gus van Sant). Hi ha moltes altres referències cinematogràfiques que deixem a la descoberta dels espectadors.
Els punts de vista de Segundo premio
La pel·lícula està narrada amb un punt de vista calidoscòpic. A partir de les diferents veus que entren i surten del grup. Ens trobem a Granada (l’única ciutat amb nom de bomba) i Los Planetas estan començant a despuntar en el panorama musical. Com Lorca, alguns dels seus membres somien a viatjar a Nova York per enregistrar el nou disc. Però cal tenir llestes les cançons noves per obtenir l’aprovació de la discogràfica. També cal buscar un nou bateria, un teclista i sobreviure a les drogues i a la deriva creativa de la vida. Uns desafiaments comparables a viure dins del motor d’un autobús, com a mínim.
Però no podem entendre Segundo premio com la realitat, lluny d’això el film està constantment apel·lant a l’obra de Los Planetas des dels intertítols que separen les escenes fins als repetits moments que algun personatge diu que cal navegar dins les lletres per entendre el què està passant. Hi ha una certa idea de ficció remesclant la realitat. El film compta, per aquest motiu, amb un esplèndid guió que intenta sintonitzar allò que està passant a l’ambient (la festa a l’altra banda del mirall del local), llegir entre línies i entre notes per explicar el misteri de la creació. El mateix es pot dir del muntatge (guanyador a Màlaga) capaç de transitar entre els diferents punts de vista creant un multivers rock entre la Setmana Santa granadina i la Nova York lorquiana.
Repartiment encertat i personalitats musicals
Per acabar, cal destacar les complicitats de tot el repartiment de Segundo premio. Los Planetas és un grup format amb personalitats bastant fortes. I no era gens fàcil trobar els alter ego per la pantalla. El resultat del càsting ha estat una barreja entre actors novells com Daniel Ibáñez o Stéphanie Magnin i d’altres misteriosos que alimenten l’aura esotèrica de la pel·lícula com Mafo i Cristialino. Tan mítics com el Max Schreck de Nosferatu. Arriba als cines el 24 de maig.
Veredicte
El millor: Les ganes que et deixa de sentir les cançons de Los Planetas.
El pitjor: La segona part és més lineal que la primera.
Nota: 8
