L’adaptació de l’obra d’Ingmar Bergman per a HBO posa a les mans d’Oscar Isaac (Jonathan) i Jessica Chastain (Mira) un ganivet per trencar el nostre cor en mil trossos. Independentment dels motius, el final d’una relació sempre porta marques molt dures a la vida de dues persones. Sigui al cinema, a les sèries o al teatre, nombroses obres ja han explorat la temàtica, però pocs han aconseguit apropar-se de manera creïble a aquest retall sufocant de la història d’una parella. Aquest és el cas de Scenes of a Marriage, una sèrie deliciosament amarga.
Creada per l’israelià Hagai Levi (In Treatment, 2008-2021, The Affair, 2014-2019), aquesta producció és una adaptació de la minisèrie del director suec Ingmar Bergman de 1973. En comú, ambdues obres porten la mateixa visió pessimista sobre la capacitat de l’ésser humà per trobar la felicitat. La diferència crucial és que mentre l’obra de Bergman opta per revelar el deteriorament d’una relació amagant-se molt més enllà del text (en el no parlat), Levi, la major part del temps, deixa de banda les subtileses per metrallar-nos amb un arsenal incessant de diàlegs.
Scenes from a Marriage comença amb la parella principal, Isaac (Dune, 2021) i Chastain (Interstellar, 2014), fent una entrevista amb una estudiant de psicologia que realitza investigacions sobre la rutina d’un matrimoni harmònic i durador. El moment serveix per presentar els personatges Jonathan i Mira, subratllant-lo a ell, com un individu egocèntric, sempre àgil i disposat a respondre preguntes —fins i tot interrompent amb irritació a Mira—, com si el personatge necessités reafirmar l’estat positiu de la parella, a més d’estar sempre viatjant en explicacions pseudofilosòfiques sobre la passió sexual innecessària d’un matrimoni, que sona més insegur que confiat. I Mira, més llunyana i visiblement incòmoda amb la situació, segueix una mica les opinions del seu marit, però podem veure en les grans expressions facials de Chastain una certa frustració; com si no estigués d’acord amb Jonathan, però acceptés una postura reprimida en la relació a causa de la rutina. El típic “estic bé” quan clarament no ho estàs.
El desenvolupament dels esdeveniments ens porta a la revelació que el malestar de Mira està directament lligat al seu esgotament com a dona. Per a ella, el matrimoni va acabar fa temps. Decidida a passar pàgina, el seu personatge revela a Jonathan que l’està enganyant amb algú més. Val a dir que a l’obra de 1973, el marit és qui comet adulteri. L’actualització subverteix els rols, situant la dona com a ‘responsable’ de la ruptura. Mira també es presenta com una dona independent i amb més èxit econòmic, cosa que afegeix alguns elements interessants a la dinàmica de la nova producció.
A partir d’aquesta primera escena, recomano estar preparat. L’experiència que proposa la minisèrie és fer-nos sentir realment incòmodes amb les innombrables barbàries que destil·len dues persones íntimament connectades que es van perdre pel camí. Entre quatre parets, en cinc moments diferents —dividits en cinc episodis amb espais temporals de mesos o anys— assistim a dures ofenses on cada capítol serveix com a breu crònica que sol començar amb un simple altercat o, fins i tot, una situació tendra entre la parella, que acaba sent el detonant d’una discussió interminable, aportant ressentiments, detalls íntims, i secrets mantinguts a flotació, així com determinar el curs d’una relació durant llargs períodes de temps. També hi ha moments que revelen l’immens amor de la parella un per l’altre. Potser per això és tan difícil afrontar tot el viatge. L’amor és allà dins en algun lloc, però està ple de ferides enormes que mai no curaran. Tal com ho explica Jonathan en una escena, “és com una cinta adhesiva que es treu i intentes tornar a enganxar. Potser s’enganxarà, però mai serà com la primera vegada”. Evidentment això, no es pot extrapolar a totes les relacions, ja que depèn molt del camí de superar-se a un mateix i de com interacciona cada persona amb l’altra… A vegades, tot sovint, voler és poder.
Hi ha dues característiques que ens acompanyen al llarg de la sèrie: la invasió de la intimitat i una sensació incòmoda que provoca malestar tant per a l’espectador com per als protagonistes. Ambdues sensacions tenen una finalitat narrativa: posar al descobert l’aspecte superficialment bonic del matrimoni de la parella. També correspondrà a l’espectador posar els ulls d’àguila astuta sobre el veritable desig de cadascú de desencadenar els esdeveniments. Amb Jonathan en la posició del traït —i aquí no li vull treure tot el dolor patit per intentar superar la separació—, es veu en diverses vegades dissimulació en el discurs. Mira també ofereix, enmig dels conflictes entre ells, un espai per interrogar-se sobre què la fa estar encara tan lligada a la seva parella amb qui va tenir una filla i va compartir vida durant tant de temps.
correspondrà a l’espectador posar els ulls d’àguila astuta sobre el veritable desig de cadascú de desencadenar els esdeveniments
Les actuacions d’Isaac i Chastain són excepcionals. Amics molt propers allunyats de la càmera, les estrelles ofereixen una química absurda, simplement desapareixen a l’escena per donar pas als trencats Jonathan i Mira, sens dubte, una de les principals raons per emprendre aquest inquietant viatge. Hi ha un altre personatge que s’imposa amb molta força: la casa (o el que representa), no per casualitat l’escenari de tots els episodis, seguint els personatges gairebé sempre dins de quatre parets, en un aspecte observacional i claustrofòbic (tant d’ambientació com simbòlicament del matrimoni infeliç). El guió ens porta a reflexions sobre el seu simbolisme en la vida de parella, en aquest espai, on un dia Jonathan i Mira van compartir somnis i felicitat, es va construir una idea forta de pertinença. La por de mirar enrere i veure que estan perdent de vista aquest lloc és un fet que provoca una sensació molt real. Acompanyats d’innombrables plans de seqüència —en línia amb la idea d”invasió de la privadesa’—, els diàlegs per a molts sonaran esgotadors. I realment és així. I val a dir que, aquesta, no és una experiència per a tothom. Com als protagonistes, ens pot portar a posar a prova fins al límit la nostra capacitat per afrontar situacions extremadament incòmodes.
Amb tot això, quan una situació creada per Mira porta al ‘final’ del matrimoni, és prou fàcil sentir fàstic i ràbia pel personatge, així com una llàstima barrejada amb vergonya per la reacció de Jonathan, però tots els matisos i detalls impacten en la discussió amb el no dit, els anys d’infelicitat i les cicatrius el·líptiques que estan implicades. No tenim dolents ni víctimes, només éssers humans defectuosos i confosos. Aprofitant això, el guió de la sèrie comença amb diàlegs realistes totalment viscerals; tortuós de veure amb un viatge d’emocions i sentiments entre l’egoisme, l’amor, la vergonya, la resignació, etc. El que segueix és un estudi més proper al preu de la separació que no pas necessàriament al matrimoni, tractant sempre de la conseqüència de la distància en els personatges. Cada escena tracta la seva trobada amb una certa familiaritat i tensió sexual, com si mai no resolguessin realment la seva situació, element pessimista mantingut fins a l’última escena. Cal destacar que a mesura que el conjunt principal de la sèrie es va embrutant, la il·luminació també va canviant, es torna més fosca i els personatges són més profans fins a un estàndard conservador (Jonathan ara fuma i Mira es vesteix més sexy) mentre s’enfronten als seus problemes amb més honestedat. Al mateix moment el text insereix interessants debats de monogàmia per a la nostra societat cada cop més lliure sexualment.
Cada escena tracta la seva trobada amb una certa familiaritat i tensió sexual, com si mai no resolguessin realment la seva situació, element pessimista mantingut fins a l’última escena
Scenes from a Marriage és el tipus de sèrie de la qual contínuament voldries apartar la mirada, donada la invasió de la privadesa que ofereixen les discussions tan properes a la realitat, que fa del malestar un element palpable, però, alhora, no pots deixar de veure una parella passant per una espiral de sensacions miserables —i molt poc boniques—. Ofereix escenes d’una separació cruelment realista, molt teatral i melodramàtica, segons qui la miri, però amb detalls d’una de les experiències més emocionalment viscerals i més incòmodes que hi ha. Amb un gran guió i grans actuacions, té un estil molt utilitzat al cinema i que és molt habitual al teatre, no és una narració formal i directa, sinó que es tracta de diversos fragments, sovint aïllats, sobre moments concrets de la intimitat de la parella que ens acaba dient que la força d’un matrimoni està en els detalls, en els petits moments que poden esdevenir macro.
Un guió, el de Levi, que no dubta a revelar secrets durs i paraules que cadascú guarda dins, i això suposa un xoc quan com a espectador et fa pensar en el dolor del passat, quan es torna a obrir una ferida, i sobretot quan no saps ben bé què va passar específicament, però pots veure com és de dolorós i com és captat cada detall amb precisió, per als protagonistes de la sèrie. Tot i les petites i visibles esquerdes, és evident que tant s’estimen com es respecten. Pel que podem veure al primer capítol, almenys, Jonathan sembla ser un gran marit i Mira una gran dona. Fidels, respectuosos i feliços en la mesura que cada matrimoni ho permet, la parella camina amb fermesa pels dubtes del matrimoni. El repte del guió, per tant, és demostrar que fins i tot les parelles sòlides poden desfer-se. A més, no sempre hi ha dolents. La majoria de les vegades només són éssers humans que intenten entendre i arribar al tren caminant.
Una minisèrie, que et fa pensar, per bé o per mal, i que sense caure en assenyalar un culpable, ningú en surt il·lès. Radicalment honesta, amb una naturalesa de no perfecció, i que permet al que la segueix escoltar d’amagat les converses de dues persones dividides entre sentiments d’amor i odi, i que acaba fent de la història una cosa molt realista. No és fàcil de visualitzar, lenta, fosca i tràgica, i requereix un constant exercici de com separar la realitat de la ficció. Potser com a espectador ja has passat per alguna situació semblant a la que veus a la pantalla, perquè la vida real és la gran inspiració. Té com a fil conductor la separació d’una parella que s’estima al capdavant d’un drama malenconiós on el desig, la maternitat, la paternitat, la resignació, la monogàmia, la religió o els projectes de futur també es fan presents. Una sèrie que se sosté en els creïbles diàlegs, discussions de parelles que resulten tan interminables com a la vida mateixa, i que passen del dolç a l’amarg, de l’esperança a la frustració en tan sols un segon. Una reflexió sobre què vol dir estimar o ‘la forma estranya d’estimar’, sense cap ambició de donar-nos respostes (existeixen, potser?) ni cap mena de lliçó moral, simplement oferint-nos, en cinc generoses dosis, una experiència difícil d’afrontar, que, a la seva manera, és bella i, indissolublement, trista.
Veredicte
Agradarà: és una sèrie per a qui gaudeix dels diàlegs extensos i personatges que passen hores parlant sobre temes complicats, amb converses i punts de vista complexes que val la pena analitzar.
No agradarà: si et resulten incòmodes i poc interessants els temes matrimonials o la fi de l’amor, siguin quins siguin els perquès i les seves conseqüències.
Enganxòmetre: 6
Nota: 9