La veterana saga de porn torture Saw, creada pel tàndem format pel director James Wan (Aquaman and The Lost Kingdom) i el guionista Leigh Whannell (The Invisible Man) i caracteritzada pels seus complexos girs argumentals, la violència gràfica i l’exploració de temes filosòfics i ètics, ja ha arribat a la seva desena entrega, després d’una sèrie de seqüeles més que irregulars.
Aquest nou lliurament, dirigit per Kevin Greutert (Saw VI (2009) i Saw VII 3D (2010)) està situat entre els esdeveniments succeïts a Saw (2004) i Saw II (2005). John Kramer, àlies Jigsaw, desesperat i malalt, viatja a Mèxic per sotmetre’s a un tractament experimental i molt arriscat amb l’esperança de guarir el càncer mortal que pateix. Tot i això, l’operació resulta ser un frau per enganyar els més vulnerables. Ple de ràbia i amb un nou i escabrós propòsit, Kramer reprendrà la seva feina com a assassí en sèrie i donarà a tastar la seva pròpia medicina als entabanadors.
Més paranys enginyosos i tortuosos
Després de quasi 20 anys de jocs viscerals i despietats no es pot negar que els responsables de Saw coneixen perfectament la fórmula que ha convertit la saga en tot un fenomen entre els fans de terror d’arreu del món. Tot i això, i després d’un intent de reboot amb l’anterior entrega titulada Spiral: From the Book of Saw (2021), i ara amb aquesta mena de preqüela, la franquícia mostra un més que clars signes d’esgotament. No es pot negar que els paranys als quals se sotmeten les víctimes de Jigsaw continuen sent enginyosos i tortuosos, però no són suficients per mantenir l’interès d’una trama repetitiva i avorrida.
Si és bé és cert que els guionistes Josh Stolberg (Saw VIII (2017) i Spiral (2021)) i Pete Goldfinger (Spiral (2021)) han volgut dotar de més humanitat al psicòpata protagonista i aprofundir en la seva psique, el resultat final es queda a la superfície, i tot plegat té un aire de telefilm barat. Tot i que els més seguidors de la saga detectaran alguna picada d’ullet a tall de fan service, la resta de públic es trobarà amb una cinta més de terror, que no aporta res nou dins del gènere.
En conclusió, una entrega totalment oblidable i que fa enyorar encara més la seva brillant i original primera part, que amb molt pocs elements aconseguia mantenir la tensió durant tot el metratge.
Veredicte
El millor: el treball de disseny de producció realitzat amb els enginys mortals.
El pitjor: un guió anodí i uns personatges plans i mancats d’interès.
Nota: 5
