“Estimo el cinema i he estrenat perquè pugui subsistir”

850.000 espectadors i més de 4,5 milions d’euros. Aquestes són les espectaculars xifres que ha aconseguit Padre no hay más que uno 2 en les seves dues primeres setmanes d’exhibició. Santiago Segura està pletòric i no és per menys. Aprofitant que va presentar la seva darrera pel·lícula a l’Ocine Badalona davant els seus fans, El Cinèfil el va entrevistar per saber com està vivint aquest dolç moment, malgrat ser un moment amarg per a la indústria.

Foto: Ocine Comunicación

Primer de tot… Moltes felicitats per l’èxit de la pel·lícula!
S’agraeix però, la veritat, a mi que em felicitin per l’èxit no m’agrada. M’agrada que em felicitin per la pel·lícula, sóc així d’estrany. Al llarg de la història del cinema, hi ha hagut moltes pel·lícules boníssimes però que no han tingut èxit. Quan els crítics m’insulten penso en grans cineastes com Billy Wilder que va ser un incomprès.

El que no es pot negar és que la teva pel·lícula està agradant…
Sí, així és, tot i que hi haurà gent a qui no li agradi. És una pel·lícula amable, simpàtica… És cinema comercial i hi ha públic a qui no li agrada aquest tipus de cinema, perquè considera que és una xacra i l’únic cinema vàlid és el d’autor que guanya el Festival de Cannes, però que només el veuen quatre persones. Jo quan vaig fer la pel·lícula no estava pensant a guanyar Cannes sinó a omplir cinemes de gent rient. Per això està sent un èxit.

“Quan vaig fer la pel·lícula no estava pensant a guanyar Cannes”

Per què creus que així és?
El cinema sempre ha estat un revulsiu en temps de crisi. Ja durant la Gran Depressió als Estats Units, la gent anava en ramat al cinema. El Setè Art és un gran vehicle d’evasió, jo sempre l’he vist així. Jo de nen ja m’evadia al cinema, em transportava a altres llocs, i això em feia feliç. El que està clar és que totes les pel·lícules tenen el seu públic, fins i tot les més infectes.

Una decisió difícil en temps difícils…
Per a mi era un impuls incontenible. Tenia la meva pel·lícula i volia que la gent la veiés. Tal vegada no era el millor moment, però calia salvar els mobles. Els cinemes no tenen producte, les grans productores i distribuïdores els han deixat tirats, però no per maldat, sinó per una qüestió econòmica. Els que prenen les decisions són executius de grans corporacions que no es poden permetre que una pel·lícula que ha costat milions d’euros no funcioni a taquilla. La gent, abans d’estrenar, em deia “espera a un millor moment”, però és que dins d’un temps no sabem si els cinemes es convertiran en supermercats. Jo estimo el cinema i he fet això perquè pugui subsistir, i, “egoïstament”, si aquesta indústria s’enfonsa, jo m’enfonso, ja que en formo part. Jo ho veig com un acte més solidari que una altra cosa però el cinisme d’aquest món no ho deixa veure. Salvant molt les distàncies, m’agradaria poder dir que soc el Frank Capra del segle XXI. I, només per la reacció que està tenint el públic i els cinemes amb la pel·lícula, ja em sento una mica així. Soc molt conscient que és molt difícil arribar a les xifres de la primera part però va més enllà d’això.

“Si aquesta indústria s’enfonsa, jo m’enfonso, ja que en formo part”

Què trobarà el públic en aquest nou lliurament?
L’objectiu és que el públic somrigui i s’ho passi bé, i, sobretot, que durant una hora i mitja s’oblidi de tot. El que li passa a la família protagonista són bestieses però ens hi podem sentir identificats. El millor compliment que em poden fer és que les famílies que vagin a veure-la es donin cops de colze entre ells i diguin: “Mira, igual que tu!”. És cinema d’identificació amb què ja m’hi havia acostat a Sin Rodeos, en què el públic es podia identificar amb el personatge de Maribel Verdú. Ara, si t’identifiques amb Torrente et recomano una visita al psicòleg.

Com ha estat treballar amb la teva ‘sogra’, Loles León?
És molt gran, una de les millors còmiques del país. Treballar amb ella és meravellós, ho fa tot fàcil, tenint en compte que és molt difícil posar-se davant d’una càmera i fer el que ella fa amb tanta naturalitat.

“L’objectiu de la pel·lícula és que el públic somrigui i s’ho passi bé, i, sobretot, que durant una hora i mitja s’oblidi de tot”

Els teus ‘competidors’ directes a la taquilla amb Superagente Makey, Leo Harlem i Silvia Abril, tornen a repetir en el paper de cunyats. Bon senyal…
Boníssima. El Leo creix com a actor amb cada pel·lícula que fa i la Silvia és molt graciosa, encara que en aquesta segona part, per compromisos professionals, no ha tingut tant paper com en la primera. Això sense oblidar Toni Acosta, que fa de la meva dona, que és meravellosa i això que gairebé no pot participar per temes d’agenda, però sense ella no hi hagués hagut pel·lícula. La sort és que, al final, vam aprofitar les vacances de Nadal de l’any passat per gravar tota la seva part. Va ser una benedicció, com acabar el rodatge just abans del confinament. 

Padre_1Foto: Jorge Alvariño

I, com és lògic, les teves filles també repeteixen…
Soc molt fan de les meves filles, no els ha pujat la ‘fama’ al cap. Són molt normals encara que ja les comencen a reconèixer i saludar. Els fa gràcia però res més. A la meva filla gran, per exemple, mai li ha interessat el que faig, però la petita porta un any volent veure Torrente. És una obsessió que té. Amb quatre anys ja veia la clàssica de Frankenstein i li encantava. 

I segueixen els ‘cameos de amiguetes’, no?
Jo, com a director, soc el primer espectador de la pel·lícula i m’agrada donar-me el gust a mi mateix d’incloure aquests ‘cameos’, i espero que a la gent li passi igual. Si puc comptar amb José Mota i Florentino Fernández, perquè no els he d’incloure a la pel·lícula, sent com són tan bons com actors de comèdia?

Projectes de futur: Padre no hay más que uno 3, Torrente 6 o un canvi de registre-gènere total?
Estic preocupat per com seran les pel·lícules post-covid. Es crearà una realitat paral·lela o ho farem com és la realitat actual, tots amb mascaretes? És molt difícil saber com serà el cinema a partir d’ara. Faré pel·lícules d’època i així fora problemes.

Jordi Sardiña
Jordi Sardiña
Periodista, professional, des de 1999, cinèfil, passional, des de tota la vida, ja que el cinema l'ha acompanyat sempre, tant en els bons com en els mals moments. La seva trajectòria laboral no sempre ha estat lligada al Setè Art, a part dels blocs 'propassionals' que ha creat (el darrer, coachingcinema.wordpress.com), ja que s'ha guanyat la vida com a consultor de Màrqueting-Comunicació en diferents empreses de sectors diversos. Col·laborar amb 'El Cinèfil' li permet transmetre tot el que he après i segueix aprenent veient cinema (o sèries). Llarga vida a la pantalla gran (i petita)!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents