Veurem molts titulars i articles sobre Sangre el los labios. Molts d’aquests escrits se centraran en la faceta lèsbica de l’argument. D’altres, però, destacaran que aquesta producció d’A24 (l’empresa de moda a Hollywood) aconsegueix dibuixar un gran thriller cru i efectiu jugant molt bé les seves cartes. I és que el segon film de Rose Glass (Saint Maud) toca molt bé totes les tecles del gènere negre i rubrica una pel·lícula rodona, sexi i freda com el tacte del metall d’una pistola. Després de la seva estrena el mes d’abril arriba a Filmin aquest 9 d’agost.
La trama ens barreja la història d’amor entre Kristen Stewart i Katy O’Brian amb un fosc passat familiar. I tot plegat a finals dels 80 amb un gimnàs i un camp de tir a Nou Mèxic com a escenari del crim. L’arribada de la Jackie (O’Brian) al gimnàs que regenta la Lou (Stewart) desencadena una voràgine d’esdeveniments on el culturisme, la suor i la masculinitat tòxica són companys de viatge de la pólvora, els anabolitzants i la corrupció. A tot això hi ajuda i molt la presència del veterà Ed Harris, el pare de Kristen Stewart, en un paper de red neck llardós que bé li mereixeria l’enèsima nominació a l’Oscar. De fet, les dues protagonistes també ho mereixen. Quin canvi Kristen Stewart d’Spencer a Sangre en los labios…
Les mentides i l’amor a Sangre en los labios
El títol original de Sangre en los labios és Love Lies Bleeding (Amor, Mentides, Sagnant). I és que els enganys i les mitges veritats són sens dubte el desencadenant de tota la sang que apareix al film. L’amor és, en aquest estrany còctel, l’element catàrtic. L’únic component sa en aquest panorama ple de foscor. I l’equilibri funciona. El repartiment està tot en estat de gràcia. La tria del càsting i com cadascú ha entès el seu personatge provoca que la maquinària del mal rotllo estigui perfectament engreixada.
La història i l’estètica et fa tenir sensacions de Thelma & Louise, dels germans Coen i d’anades d’olla pròpies de Nicolas Winding Refn. Un molt bon sabor de boca que no titubeja quan ha de creuar els límits de la realitat i endinsar-se en l’onirisme o la hipèrbole. Més múscul, més white trash, més grotesc… Sembla que res no espanti la directora a l’hora de construir un film que fa olor de culte. En conclusió, una nova victòria per l’aposta d’A24 pel risc, les bones idees i cineastes diferents capaços de posar llum a la foscor dels remakes, seqüeles i productes enllaunats.
Veredicte
El millor: la cruesa i visceralitat del conjunt.
El pitjor: la personalitat exagerada d’alguns secundaris.
Nota: 8,5