Les adaptacions de pel·lícules basades en videojocs solen ser un fracàs, per una senzilla raó, el protagonista el controla un mateix i va coneixent de mica en mica la història i endinsant-s’hi, creant una apatia amb els personatges, hores de diversió o de patiment per no superar determinades missions. Aleshores, quan es parteix de la base d’un d’aquests videojocs per reconvertir-los al cinema alguna cosa sol sortir malament i no causa simpatia entre els seus seguidors. Tot i així, s’hi inverteixen molts calers i intenten que aquest fet sigui cosa del passat i després de crear-ne al 2007 el primer videojoc de ficció històrica en tercera persona sota el títol Assassin’s Creed a càrrec d’Ubisoft, del qual s’han fet molts més al llarg dels anys a causa del seu èxit.
L’argument del film és força similar a la del primer joc, explica la història d’un criminal tancat a la presó i condemnat a ser executat pels seus delictes. Però rebrà una segona oportunitat de la mà de l’organització Abstergo, ja que és el descendent d’un avantpassat, assassí i membre de la Germanor Secreta dels Assassins i ascendent seu que va viure durant la Inquisició Espanyola en ple segle XV. Amb l’ajuda de la jove Sophia i a través d’una tecnologia revolucionària que permet rastrejar el seu ADN i desbloquejar els seus records genètics experimentarà les aventures del seu avantpassat a la seva pròpia pell i ment. La companyia voldrà que a partir del seu llinatge descobreixi que va succeir amb un antic objecte conegut com el Fruit de l’Eden per fer-se’n a l’actualitat.
Aquesta podria ben dir-se que és la millor adaptació sobre videojocs fins ara duta a terme, però, tenint en compte que el nivell era molt baixa no la deixa en una obra mestra, tant sols en un blockbuster que agradarà per les seves accions aèries, la qualitat tècnica, les escenes d’acció i ambientació al passat, però, en especial, aquí triomfarà entre els que vagin identificant els emplaçament propers a la nostra terra.
En definitiva, aquesta adaptació supera d’altres que s’han realitzat, és entretinguda i s’assembla bastant a la idea original. Tot i així, el guió és molt bàsic, amb forats constants i amb una pretensió elevada pel seu conegut elenc, així com les frases filosòfiques que no hi fan res ni aporten contingut a la trama.
Veredicte:
El millor: La part tècnica és impressionant, així com les escenes que tenen lloc en el passat i les seves ubicacions a Andalusia.
El pitjor: Tot el que succeeix al present, els seus diàlegs manquen de sentit i es decoren d’una pretensió massa transcendental.
Nota: 6
