Ja el tenim aquí! Després del nou episodi de la saga de La guerra de les galàxies… Ara arriba una penícula del Han Solo a les nostres sales de cinema, creant expectació, emoció i desconfiança a parts iguals. Sí, desconfiança perquè ja sabeu com són els fans d’aquesta sèrie inacabable i desordenada de penícules ambientades en una galàxia muy, muy lejana, que sembla que no els estigui bé res, i moltes vegades fa la impressió que es creuen amb més dret i coneixements que els mateixos guionistes per dirimir per on han d’anar els trets, o les espases làser, dels propers capítols de la sèrie.
I per què us dic això? Perquè és evident que a Hollywood hi ha una manca d’idees –i ara estic també jo fent veure que sé més que la majoria de guionistes, fet que és indubtable, oi?–, i que les penícules com les de la saga d’Star wars acabaran tenint més seqüeles, episodis o digues-li tu com vulguis que la telenovel·la del migdia de TV3. Sí, perquè això també genera calerons! Que la majoria d’aquests títols d’èxit tenen darrere, com deia al principi, exèrcits de seguidors disposats a comprar-se les samarretes, els videojocs, les figuretes i, fins i tot, els dispositius USB de la franquícia.
Quin mal deu tenir ser una penícula única exitosa, com ara Pretty woman, o E.T., o Braveheart, o… És que tampoc n’hi ha tantes, eh? Totes les penícules que han triomfat, o la gran majoria, han desencadenat, com a mínim, en una segona part. I si la continuació també va agradar, cap a la tercera! I així fins que la idea s’esgota, la gent se’n cansa i ja no paga per anar a veure l’obra. I de vegades ni així ens lliurem de seqüeles vergonyoses i poc fidels al títol predecessor que tant ens va agradar.
Com deia, la saga de George Lucas estaria dins d’aquest gran grup de títols cinèfils amb episodis. La veritat és que, personalment, no acabo d’entendre com va! Uns capítols són d’abans, uns de després, els primers són els de l’entremig… I tot amanit amb un sinfín de criatures estrafolàries que representa que viuen a altres planetes de l’univers. Doncs sabeu què us dic? Després de veure uns quants d’aquests episodis… Doncs que són bèsties molt lletges i que per això no cal seguir buscant vida extraterrestre, que els més guapos de la galàxia som en aquest planeta!
Un dels reis de les penícules amb seqüeles és, indubtablement, James Bond. He mirat per la Wikipedia, que allà ho saben tot, i se n’han fet 24! El primer títol de l’agent 007 data del 1962, i va ser protagonitzat pel meu estimat Sean Connery. Fins a dia d’avui, també han encarnat l’arma més secreta de la corona britànica Roger Moore, Timothy Dalton, Pierce Brosnan i Daniel Craig, i tots han viscut aventures d’espies amb uns mateixos denominadors comuns: res de despentinar-se i seduir sempre les dones més atractives.
Seguim en l’àmbit executor de la llei perquè a finals de la dècada dels 80 tots vam riure amb la sèrie de penícules de la famosa Loca Academia de policia. L’èxit del primer títol, farcit de policies novells que representaven els tòpics de la societat americana de l’època, va permetre als productors de treure suc a la idea fins a sis vegades més, incloent en aquest cas una sèrie d’animació que apropava els més petits de la casa els divertits casos que resolien aquella colla de sapastres de l’acadèmia.
El gènere del terror –o dels sustos, com en dic jo–, també ha vist allargar algunes de les seves produccions més cèlebres, de vegades de forma innecessària segons el criteri de molt. És el cas d’en Jason i els seus films ambientats els Viernes 13 amb deu penícules –tot i que els creadors van subtitular amb El capítulo final la quarta part–; o el cas d’en Freddy Krueger, de Pesadilla en Elm Street, que ens va despertar dels malsons en sis ocasions; o el cas d’en Ghostface, un altre assassí que va protagonitzar les quatre parts de la saga Scream. Està clar que el que espanta un cop, espanta uns quants cop més.
Després hi ha el tema de les penícules que són massa llargues i les han de dividir en més d’una part. No sé si el que passa amb La guerra de les galàxies seria ben bé això, ja que van passant episodis i episodis! El que sí és aquest cas és el de la trilogia d’El senyor dels anells, que està composta per tres films –llargs, ja us ho dic ara–, ja va ser pensat en aquesta direcció. Sí, la moda de les trilogies ha fet molt de mal a la història del cinema! Anar a la sala a gaudir d’un film i… Final! La penícula s’ha acabat però la trama està a mitges, o pitjor encara, en el moment més interessant de la cosa!
Un altre dels que ha agafat el gust a això de fer penícules i més penícules, i a construir una sòlida base de fans, és el nen mag Harry Potter. Bueno, nen… Potser sí que era un nen a la primera de les seves aventures, La pedra filosofal, però a les dues últimes, Les reliquies de la mort –part u i part dos, per més inri–, el bo d’en Daniel Radcliffe ja fa temps que s’afaita! La culpa de tot plegat la té J. K. Rowling, que va escriure massa llibres, i cada cop més llargs, també s’ha de dir.
Una de les coses que més gràcia em fa d’això de les seqüeles és quan es fa una penícula de la saga anys després de les originals. Aquells protagonistes forts de temps enrere són ara homes entrats en anys, amb panxa i menys cabells, intentant resoldre els problemes que tenien en joventut. Bruce Willis a La jungla de cristal; Sylvester Stallone en els papers de Rocky o Rambo; Schwarzenegger i el seu robot Terminator ; o, per partida doble, en Harrisson Ford com a Indiana Jones i Han Solo. Evidentment, cadascú envelleix amb el seu estil i les seves limitacions, i alguns porten els anys amb més gràcia que d’altres.
Per si de cas, si algun dia decidiu fer una penícula, feu-la bé des d’un principi. Que sigui un èxit! No espereu a tenir l’oportunitat d’arreglar temes o resoldre trames amb una segona part perquè com molts cops s’ha dit, segones parts mai no són bones! I les trilogies… pitjor! I recordeu que si voleu fer una penícula i dividir-la en moltes parts potser el que heu de fer és, evidentment, una sèrie!
