La rosa vermella, sorgida de la sang del drac, és coprotagonista de la llegenda de Sant Jordi. I molt sovint floreix amb goig també a la pantalla gran. Us convido a contemplar de nou algunes de les roses que han estat protagonistes al cinema.
“No som assassins” (The Godfather, 1972)
Carregada de pètals, però també d’espines, la rosa del cinema no és sempre sinònim del cinema rosa. A The Godfather (F. F. Coppola, 1972), per posar-vos un exemple no especialment romàntic, Marlon Brando com a Vito Corleone ensuma la rosa vermella que llueix a la solapa després d’afirmar que la sua famiglia no són uns assassins. Ni el més subtil dels gestos és casualitat en aquella obra mestra, i és que aquesta flor es considera un símbol d’amor i de respecte.
“M’he casat amb Rambo” (True Lies, 1994)
Les roses vermelles també s’identifiquen amb la seducció i amb les passions més ocultes i perilloses. Això ho podem observar representat en l’explosiu tango que es marquen Arnold Schwarzenegger i la flamant oscaritzada Jamie Lee Curtis a True Lies (James Cameron, 1994), passant-se de boca en boca una rosa vermella en una seqüència per al record.
“Porta’ls flors i a veure què passa” (Broken Flowers, 2005)
Per descomptat, les roses han estat el complement més clàssic de les declaracions d’amor, com la que fa Richard Gere a la Julia Roberts de Pretty Woman (Garry Marshall, 1990), l’adaptació lliure més recordada de la Ventafocs, o com les que intenta sense tant glamur el Bill Murray de Broken Flowers (Jim Jarmusch, 2005), quan s’assabenta que té un fill i s’afanya a visitar les seves exparelles per esbrinar quina n’és la mare biològica.
Si bé per molts poden quedar lluny les roses com a eines de conquesta, és indubtable que la bellesa d’aquesta flor supera totes les èpoques i esdevé un recurs cinematogràfic inconfusible.
“Com podrien enfrontar-se al món si no creguessin que les seves espines les protegeixen?” (The Little Prince, 1974)
Cercar la rosa més bonica d’entre totes no és tasca fàcil, entre altres raons perquè viu a un altre planeta. La nineta dels ulls d’El Petit Príncep (Stanley Donen, 1974) amaga la seva fragilitat i ens inspira en la importància d’empatitzar i cuidar allò que més estimem. El director de Singin’n in the Rain (1952) trasllada al cinema la clàssica novel·la de l’escriptor francès Antoine de Saint-Exupery, que fa retrobar-nos amb tot allò que no hauríem de perdre en fer-nos grans. La rosa hipnòtica de la història, interpretada per Donna McKechnie, és un peculiar personatge que els escenaris catalans tenen més identificat darrerament a través de l’eufòrica Mariona Escoda i el seu emotiu tema musical escrit per Manu Guix.
“Aquella rosa era en realitat una rosa encantada” (Beauty and the Beast, 1991)
Una altra rosa igualment fràgil i poderosa és la que, dins d’una gàbia de vidre en la versió de Walt Disney, va perdent pètals i esperança mentre no sorgeix l’amor veritable entre La Bella i la Bèstia. Podem perdre el compte, però no el conte, entre les variants cinematogràfiques d’un relat que es va escriure per primer cop el 1740. Però ja sigui en blanc i negre (Jean Cocteau, 1947), en dibuixos animats (Kirk Wise i G. Trousdale, 1991), amb Léa Seydoux (Christophe Gans, 2014), o amb Emma Watson (Bill Condon, 2017), la rosa és el detonant de l’encanteri i la seva simbologia és clara: la bellesa superficial és efímera i enganyosa, així que l’amor autèntic ha de provenir de la bellesa interior.
“De vegades hi ha tanta bellesa al món…” (American Beauty, 1999)
La imatge de Mena Suvari, subtilment nua i estesa en un llit de roses infinites a American Beauty (Sam Mendes, 1999) és un fotograma ja icònic al cinema. Es tracta d’una fantasia prohibida que imagina el personatge de Kevin Spacey amb la millor amiga de la seva filla adolescent. American Beauty és l’òpera prima de Sam Mendes guanyadora de cinc premis Òscar entre els quals el de millor pel·lícula, tota una àcida sàtira del somni americà que ve carregada de roses al voltant de personatges que representen l’extravagància més buida.
“No sé escriure novel·la rosa, em surt negra” (La Flor de Mi Secreto, 1995)
Sumem-hi al gerro de títols La Flor de Mi Secreto (Pedro Almodóvar, 1995), en què Marisa Paredes és una escriptora de novel·les romàntiques en plena crisi matrimonial i professional. El director manxec planta les llavors de part de la seva futura filmografia en aquest terratrèmol de passions i desitjos on les roses, i per descomptat també els llibres, hi són ben presents.
“A dins de la rosa està el meu cas!” (A Matter of Life and Death, 1946)
La rosa del film A Matter of Life and Death (Michael Powell i Emeric Pressburger, 1946) també amaga un secret. En aquesta comèdia romàntica hilarant, David Niven és un aviador britànic de la Segona Guerra Mundial que pilota un avió abatut per l’enemic i, per tant, preveu un destí tràgic. Abans de saltar al buit contacta amb una telegrafista de qui s’enamora, però mentre el cel espera la seva arribada, miraculosament salva el coll.
Un enviat especial del més enllà s’encarregarà d’esbrinar què ha passat i endur-se’l, però el protagonista reclama el seu dret a continuar viu, ja que s’ha enamorat durant el temps posterior a l’hora prevista de la seva mort. Conservada dins d’una rosa, una llàgrima de la seva estimada serà la clau de volta per mirar de convèncer el gran jurat celestial que l’amor entre els acusats és vertader i ha d’estar per sobre de totes les lleis.
“Que pacífica seria la vida sense amor, que innòcua i insulsa.” (Le Nom de La Rose, 1986)
Segons quines pel·lícules sols fan florir la rosa en el títol, com a pretext per il·lustrar-nos-en el tema subjacent. Las 13 Rosas (Emilio Martínez Lázaro, 2007), sobre el cruel afusellament a tretze dones acusades de rebelió durant la repressió franquista, és un cas molt evident. A El Nom de la Rosa (Jean-Jacques Annaud, 1986) tampoc hi surt cap rosa, però com a la novel·la d’Umberto Eco en què es basa, ajuda a entendre el missatge: Stat rosa pristina nomine, nomina nuda tenemus (De la rosa sols en queda el seu nom nu), una reflexió que ens evoca al temps fugisser i al record del primer amor.
“Senyoreta, veig que li encanta aquesta pel·lícula.” (The Purple Rose of Cairo, 1985)
Woody Allen oculta una aventura d’allò més sonada i romàntica a The Purple Rose of Cairo (1985), títol que és de fet el del film que la cinèfila protagonista entra a veure infinitat de vegades (Mia Farrow), però acaba tan enamorada de l’explorador que hi surt (Jeff Daniels), que fins i tot ell mateix se n’adona i surt de la pantalla per mirar de correspondre aquell amor.
“Pot semblar fútil, però és bonic, i la vida sense bellesa, no és res.” (La Fine Fleur, 2020)
La Rosa d’Or del cinema la trobem en una petita i fina comèdia francesa, i és que aquest és el nom del premi que una veterana cultivadora de roses anhela per salvar el negoci familiar de la fallida. El film La Fine Fleur (Pierre Pinaud, 2020) es va estrenar doblada en català per TV3 el Sant Jordi passat com La Senyora de Les Roses, i és un fresc homenatge al delicat tractament que les diferents tipologies de rosa necessiten per aconseguir la floració desitjada.
Veu aquestes flors, i aquesta Rambla? Això és la meva vida, això és el meu orgull i el meu repòs. (La Rambla de les Floristes, 1986)
No podia tancar el ram filmogràfic de roses i cinema sense col·locar-hi una d’aquelles grans roses catalanes que s’escriuen amb R majúscula: la Rosa Maria Sardà. A La Rambla de les Floristes (Orestes Lara, 1986), la Sardà es posa a la pell de l’Antònia, una venedora de roses obstinadament enamorada de la seva professió. Una més que digna adaptació de l’obra teatral de Josep Maria de Segarra de 1935, i tota una declaració d’amor al passeig més icònic de Barcelona. I allà mateix m’hi trobareu avui, com cada Sant Jordi.
