L’elecció del compositor que no és John Williams
Nadal és època de grans estrenes al cinema, i aquest 2016 no ha estat pas una excepció. Però en qüestió de bandes sonores, una d’aquestes grans estrenes ha destacat per sobre de les altres, només ja per tota la polèmica que ha generat durant tot l’any passat. I no és altra que Rogue One: A Star Wars Story, la “preqüela” de l’Episodi IV que narra com l’Aliança Rebel va robar els plànols de la Death Star a l’Imperi.
I és que encara que no es sigui un fanàtic del la música de cinema, és inevitable associar Star Wars amb John Williams, el mestre que ha compost la música i els famosíssims temes de les set pel·lícules filmades fins ara (no, la pel·lícula d’animació que realment era el pilot de la sèrie Clone Wars, amb música de Kevin Kiner, no la comptabilitzo). Per això, que Disney anunciés que Rogue One: A Star Wars Story no comptaria amb la música de John Williams va ser tot un revulsiu. No perquè no hi hagi compositors a l’alçada, sinó perquè Star Wars té un so musical molt característic, molt vintage fins i tot, que no ha canviat en 40 anys.
L’escollit havia de ser Alexandre Desplat, protagonista precisament del meu anterior article a raó del concert a L’Auditori de la OBC, que ell mateix dirigí, interpretant suites i temes de bandes sonores seves. Gareth Edwards dirigia Rogue One, i ells dos van treballar junts a Godzilla (2014), era lògic. No obstant això, la decisió de Disney de tornar a filmar gran part del metratge per quedar descontents del resultat fa endarrerir tot el calendari, i Desplat per problemes d’agenda va deixar-ho a tres mesos de l’estrena, sent llavors reemplaçat per Michael Giacchino, músic de capçalera de J.J. Abrams.
Personalment l’elecció de Giacchino em va semblar la millor possible, per sobre fins i tot que de la de Desplat. Sí, Desplat és un compositor excel·lent però té un estil molt marcat, bastant diferent del de Williams (es pot veure clarament a la saga Harry Potter, que musicalment Wiliams va començar i Desplat va acabar). En canvi Giacchino no només té un estil simfònic molt proper a Williams, sinó que ja té experiència endinsant-se en el seu univers musical i usant temes seus, ja que recentment va compondre la banda sonora de Jurassic World (2015).
Per explicar què és el “so” Star Wars, res millor que un exemple musical que Williams va establir ja en la primera entrega (Episode IV: A New Hope (1977)). Aquí tenim un divertit muntatge en Lego de la primera escena del film, amb la música de John Williams tal com sona a la pel·lícula. És curt (2 minuts) i ofereix una visió molt àmplia de tot el què volia comentar:
Observant els trets principals de la partitura de Williams:
- El primer minut té un ritme melòdic àgil, molt marcat amb notes curtes i repetides, mentre que pel damunt l’orquestra fa surcar leitmotifs de la saga.
- El minut final abandona el ritme marcat per l’acció, un tempo molt més ràpid i amb notes molt curtes. Les seccions de metalls, violins i percussió (amb xilòfons i piano inclosos) van intercanviant-se els protagonismes oferint una vessant “progressiva” que mai acaba de desenvolupar musicalment cap frase, tallant-les contínuament per començar altres variacions.
Doncs bé, aquí teniu el resultat de dues sessions oficials de gravació de la banda sonora de Rogue One (2016), de mig minut cadascuna. Van seguides al mateix vídeo. L’estil musical que imprimeix Giacchino a Rogue One és calcat al de Williams, una delícia que no abandona el “so” Star Wars en cap moment i que segueix aquell esperit musical que tots tenim al cap:
És realment lloable la feina de Michael Giacchino, sobretot tenint en compte que només ha disposat d’un mes i mig per compondre i enregistrar la banda sonora de Rogue One. Per això s’ha vist obligat a rodejar-se de 4 orquestradors extra (a part del seu habitual, Tim Simonec) per donar vida musical a la pel·lícula i posar-la a l’univers Star Wars de forma immillorable, però els resultats són més que notables.
Temes nous vs. temes de sempre
Hem parlat de la seva forma de compondre, però si alguna cosa ha caracteritzat sempre el mestre Williams és la creació de temes musicals que perduren, que es fiquen al nostre cap i que identifiquem a l’acte. I no només a Star Wars; també a Indiana Jones, Jaws, Jurassic Park, Superman, Harry Potter…
Star Wars és una saga que necessita recolzar-se en aquests temes, són un actor més al repartiment. I en relació a usar temes de pel·lícules ja existents, Giacchino n’és un expert, no només quan es tracta de John Williams (com ja va fer a Jurassic World (2015)). A Mission: Impossible III (2006) i Mission: Impossible Ghost Protocol (2011) flirtejava com ningú amb el famós tema de Lalo Schifrin, i a les tres entregues del reboot de Star Trek (2009, 2013 i 2016) va desenvolupar el seu propi tema musical però sense oblidar-se del tema primigeni d’Alexander Courage.
Escoltem “Hope”, una de les darreres cançons de la banda sonora de Rogue One. Dura un escàs minut i mig, però l’ús que fa Giacchino dels temes clàssics de Star Wars és brillant: a partir del segon 40 podem sentir vivament els temes de l’Imperi i de la Força, però a l’inici, si un s’hi fixa bé, el cor està cantant la Marxa Imperial de forma “amagada”, baixada de revolucions per augmentar l’èpica del moment:
Però Rogue One també hauria de tenir temes propis, i aquí és on la banda sonora potser coixeja una mica (no tot podia ser tan bo). Michael Giacchino ha creat 4 temes nous per a l’ocasió que, sigui per la falta de temps, sigui per les comparacions odioses amb John Williams, sigui perquè segueixen harmònicament temes coneguts de Star Wars, no són tan memorables com un esperaria. Però passem a descriure’ls.
El primer de tots, el més distingible i també el que més sona al llarg del film, és el tema per la protagonista, Jyn Erso, que sona prominentment al tema “Wobani Imperial Labor Camp”. Una melodia de 5 notes, lírica i èpica alhora, que és potent i és reconeix amb facilitat. Però que tindria més personalitat si no fos tan semblant al tema del mateix Giacchoino per Yorktown a la recent Star Trek Beyond (2016):
Un altre tema important és el tema “Esperança”, o “Hope Theme” com se’l coneix internacional. Les reminiscències claríssimes al mateix tema principal de Star Wars el fan molt familiar, però també li resta punts perquè perduri en la memòria col·lectiva de la gent… encara que soni a tota potència i en protagonisme absolut a la pantalla de títol de la pel·lícula, com podem sentir a continuació:
Queden dos temes més, però seguint l’estela del darrer: són clares variacions i reminiscències de temes de John Williams, que si bé “sonen” molt a Star Wars, potser sonen “massa” a Star Wars. El primer de tots és el tema de Krennick, el cap de construcció de la Death Star a Rogue One i antagonista principal de la pel·lícula. El seu tema és poderós i personalment m’agrada molt, com el de Jyn Erso, però potser és massa semblant a la Marxa Imperial, com podem escoltar al mig minut final de “When Has Become Now”:
https://www.youtube.com/watch?v=AhMYVh7aQes&feature=youtu.be&t=1m20s
I per últim, el tema més complex, místic i escàs al llarg de la pel·lícula, brillantment compost per orquestra i cor, i que aquí és adequat que segueixi harmònicament el tema de la Força. Estic parlant del tema “Guardians of the Whills” (el tema del personatge cec, Chirrut, encarnat per l’estrella de Hong Kong, Donnie Yen), ja que els Whills són un Ordre Religiós misteriosament connectat amb la Força, encara que no són Jedis:
Els camins de la força són inescrutables
No se m’acut millor final per l’anàlisi de la primera incursió de Michael Giacchino a Star Wars que el joc musical que aquest ens regala en el brutal tema d’acció “Scrambing the Rebel Fleet”. En un minut i mig fa un compendi de temes vells i nous realment excel·lent, que és molt interessant de desgranar i gaudir: la primera part de la cançó és pel tema clàssic de la “Death Star” (0:21) i una variació de Giacchino del tema dels “Tie Fighter” (0:33), mentre que la segona meitat és pels temes nous “Jyn Erso” (0:48) i “Hope” (0:58), per finalment tornar als clàssics “The Force” (1:03) i fins i tot al tema principal de Star Wars (1:07). Una delícia per l’oïda.
Per internet han aparegut molts detractors d’aquesta partitura per titllar-la de còpia insulsa dels treballs de John Williams, però personalment considero que, si bé és millorable en quant a personalitat pròpia, és un exercici realment bo i interessant d’escoltar, i un homenatge de gran qualitat al “so” Star Wars en tota regla. Veient la pel·lícula sents que la música “és” de Star Wars, que “sembla” John Williams, i això per sobre de tot mereix tot el meu respecte.
